S'ha dit que la democràcia és el pitjor sistema polític si s'exceptuen tots els altres. També és una flor delicada que exi?geix cures per sobreviure perquè no ho fa sola i de fet, històricament, la norma ha estat l'autoritarisme en les seves diverses variables religioses, ideològiques o militars. L'últim informe de Freedom House afirma que avui la democràcia està en perill i constata el 2014 el seu major declivi dels últims anys després d'analitzar una sèrie de variables com l'imperi de la llei, la llibertat d'expressió, l'autonomia personal etc. De 195 països, aquest informe en cata?loga 89 (46%) com a lliures, on viu el 40% de la població mundial; 55 països (28%) serien "parcialment lliures" (24% de la població); i 51 països (26%) no són lliures i hi viu el 36% de la població (la meitat a la Xina). Els majors retrocessos es donen a Hongria per les polítiques antiliberals del primer ministre Orban, a Rússia pel seu menyspreu del dret internacional; a Egipte per la repressió de Sisi (1.400 condemnes de mort), i a Turquia per l'autoritarisme creixent d'Erdogan. Els pitjors són la Xina, Uzbekistan, Turkmenistan, l'Aràbia Saudita, Bielorússia, els dos Sudan, República Centreafricana, Somàlia, Eritrea i Txad. Síria és l'últim de la cua, un lloc realment poc desitjable per viure. Les bones notícies venen de Tunísia.

Andrea Kendall-Taylor i Erica Frantz fan una interessant anàlisi complementària en l'últim número de The Washington Quaterly on diuen que el nombre de dictadures ha disminuït al món de 73 el 1991 a 57 avui, tot i que ara són més duradores: 25 anys per terme mitjà quan la mitjana era de 12 anys entre 1946 i 1990. Mugabe n'és un bon exemple. Els dictadors han après, són més sofisticats, eviten la brutalitat de la repressió militar i adopten instruments de la democràcia com la pluralitat de partits i les eleccions i aquesta màscara les fa més resistents, perquè sempre és millor manipular que reprimir. Un exemple és el règim iranià. El 2008, el 84% de les dictadures permetien el pluripartidisme i el 83% celebraven eleccions com a mínim cada sis anys, cosa que els dóna una certa legitimació internacional i els permet rebre ajuda i inversions. A més, els dictadors es vesteixen de civils: durant la Guerra Freda un 15% eren militars com Franco, mentre que ara només ho són el 3%. Avui abunden règims que, com ha escrit Fareed Zacharia, "combinen un percentatge substancial de democràcia amb un percentatge substancial de falta de liberalisme". Avui les dictadures es disfressen de democràcies i cada cop hi ha més règims repressius que arriben al poder utilitzant processos democràtics, gent com PutinMaduro.

Robert Kagan té una altra explicació (Brookings, gener 2015) consistent a afirmar que la política segueix a la geopolítica, és a dir, que el poder hegemònic influeix en el que fan els altres països i així als anys 30 es van imposar els feixismes, als 50 i 60 van estar de moda diverses variants del socialisme i quan ja Huntington pensava que s'havia arribat al límit del desenvolupament democràtic per "la falta de receptivitat a la democràcia de diverses importants tradicions culturals", a partir dels 70 van ser els EUA els que van marcar tendència encara que promoure la democràcia no fos el seu objectiu últim, doncs van enderrocar líders electes com AllendeMossadegh mentre donaven suport a dictadors en molts altres llocs. Aquesta influència americana va augmentar després del col·lapse de l'URSS el 1991. Kaplan creu que l'actual procés d'introspecció dels EUA perjudica la democràcia i fa que potències regionals imposin el to en les seves àrees d'influència i per això hi ha més dictadures prop de la Xina, són excepció a Europa, mentre que a Amèrica Llatina hi ha absència de lideratge ja que hi ha democràcies que es col·lapsen sota el pes del narcotràfic sense que Mèxic o el Brasil actuïn amb decisió per impedir-ho. La seva conclusió és que si Amèrica i Europa no lideren, la democràcia retrocedirà durant els propers anys.

En relació amb això, Reporters Sense Fronteres acaba de publicar el seu informe de 2015 sobre llibertat de premsa al món. D'una llista de 180 països, els més ben conceptuats són els nòrdics amb Finlàndia al capdavant i l'últim és Eritrea. Espanya ocupa un modest lloc 34, darrere de Portugal però davant de França o els Estats Units. És alguna cosa, encara que no sigui per tirar coets.

Per la meva banda, crec que estem en el final d'una etapa en la qual Occident ha dominat i imposat els seus valors al món i en el principi d'una altra caracteritzada per l'emergència de nous actors amb altres valors entre els quals no hi ha els democràtics, que són producte d'una història europea que ha passat pel Renaixement i la Il·lustració. Altres han tingut històries i tradicions culturals diferents que els han donat altres valors i acabarem havent de consensuar amb ells noves regles per a la governança mundial. La nostra influència global disminueix i amb ella ho fa també l'atractiu del nostre model de convivència i d'ordenació de la cosa pública. Però això no ha de desanimar-nos ni portar-nos a canviar els nostres principis i manera de vida i per això és molt preocupant l'ascens a la mateixa Europa de partits com el Front Nacional, Alba Daurada i altres que no fan precisament bandera de la democràcia. Cal lluitar contra aquestes tendències abans que sigui massa tard i sabent que cada vegada serem menys.