A la llunyana Singapur, el 90% de la pensió dels seus ciutadans dependrà dels estalvis que hagin anat acumulant al llarg de la vida i només un 10% de la redistribució de l'Estat. No tinc dades precises, però la tendència en una socialdemocràcia com la sueca no és gaire diferent: cal casar els drets amb els deures mentre s'assumeix la responsabilitat sobre el propi futur. En el cas de Singapur, això es tradueix en un neoliberalisme competitiu, amb els trets característics d'una meritocràcia: una nació per i per als millors. En el cas suec, la indubtable fortalesa de l'Estat del benestar es conjuga amb una conscièn?cia de l'escassetat dels recursos. No en va, aquest país escandinau va ser el primer que, fa ja dècades, va adoptar la regla constitucional de l'equilibri pressupostari dins d'un cicle econòmic complet. En una mica menys de 140 caràcters: no gastar més del que s'ingressa no és un capri?ci dels "austèrics", sinó un acte d'higiene moral amb clares conseqüències polítiques. Quants aeroports de Castelló, quilòmetres d'AVE o canals autonòmics de televisió ens hauríem evitat d'aplicar aquest principi? Quantes ostentoses rotondes? Quins són els efectes perversos de les subvencions a les renovables, de les ajudes del Pla d'Ocupació Rural (PER) o del peatge forçós de la corrupció, amb els pagaments inclosos en B de les seus dels partits? L'Estat-mannà equival a l'Estat-gruyère d'un llunàtic. La proliferació de la despesa infecta una societat que, en canvi, el que necessitaria és una sobredosi de petites virtuts: tenacitat, treball, honradesa, valentia, paraula donada, estalvi ...
Al Regne Unit, fa uns dies, el primer ministre David Cameron va proposar retirar les ajudes socials als obesos, alcohòlics i drogoaddictes que no es tractin. Tenint en compte la seva frivolitat de salonnier i que tant obre una porta a la ruptura de la Gran Bretanya com a la sortida d'Europa, la meva estima personal per Cameron és pràcticament nul·la. No obstant això, oblidin-se del populisme accele?rat de la proposta que arriba de Downing Street -hauria accedit Churchill al poder amb un votant conservador tipus Cameron?- i reconeguin que el debat real té a veure amb el sosteniment de l'Estat del benestar en un context demogràfic i econòmic que el fa inviable sense reformes. I no és qüestió d'evasió fiscal (encara que en certa manera sí, ja que cal preguntar-se si caldria concedir ajudes als defraudadors) ni de la llista Falciani i molt menys d'aplicar impostos més elevats, sinó de la recerca de solucions pragmàtiques davant els fòssils ideològics del passat. No és veritat, per exemple, que una major inversió pública a les escoles equivalgui a una millor educació, ni que la protecció comercial del petit comerç redundi en punts de creixement del PIB, ni que el gratis total millori la salut de les persones. Per una simple qüestió d'autoestima, al mateix temps que s'ajuda cal exigir una mica de retorn. No hi ha dubte que la societat en el seu conjunt ha de ser molt generosa per no deixar ningú enrere, però també ha de saber ser ferma a l'hora de retre comptes, començant per la classe política -que ens ven com a narcòtic un seguit diari de mentides- i seguint amb cadascú de nosaltres. Països antagònics, Singapur i Suècia han posat sobre la taula la necessitat d'exigir maduresa a la ciutadania. Per a Espanya, l'avantatge és que queda molt per fer. I que, posant-se en marxa, el progrés seria immediat.
