Més aviat del previst, l'esquerra radical i nacionalista grega està plegant veles i potser les haurà de plegar més. La política que arriba de Grècia fa figa i sols en queda el posat xulesc i la demagògia contraposant democràcia a obligació de pagar els deutes. Sols comprensible perquè entenen que el perill intern són els nazis d'Aurora Daurada. Fora de l'euro fa molta fred i, per a un Estat insolvent, encara més. La pertinença a la moneda única implica finançament, però també regles que, si no canvia el color polític a la majoria de països europeus, és difícil suplir per altres de més emmotllables als països amb dificultats. El marge és el que és, amb matisos generals i locals i marge per al màrqueting perquè tothom quedi bé. Però per molts canvis que hi hagi, els governants vetllaran pels interessos del seu Estat perquè es juguen el futur a les eleccions del seu país. El ministre de Finances alemany ho aclarí des del principi al seu homòleg grec: "No es poden fer promeses amb els diners dels altres".

La histèria s'apodera dels comentaristes propers a Podem. La fi que té el populisme radical grec i el cas Monedero ha començat a desinflar el globus liderat per Pablo Iglesias. També el desinfla que els mitjans de comunicació televisius afeccionats a l'espectacle polític més banal i consumista hagin descobert un nou protagonista: Ciutadans.

En paral·lel, el PSOE recupera espai amb lentitud i la seva direcció, autoritat. Exercint el poder intern. Militants i votants volen que qui tingui poder, mani. Sols calia escoltar la roda de premsa de Tomás Gómez i la seva Executiva per tenir molt clar que Pedro Sánchez havia actuat amb paciència infinita. Els partits es comencen a reconstruir pel cap. Ja veurem quina capacitat tindrà de refer la resta i amb quins elements. Amb Gabilondo, aposta per gent de solvència contrastada. Quan la marca ven poc...