Tot i que entenc els esforços de l'Ignasi Buqueres en la seva croada per racionalitzar els horaris de la vida espanyola (i catalana) i acomodar-nos als de gairebé tot el món -excepte Hispanoamèrica-, cada cop estic més convençut que abans hauríem d'imposar-nos un altre objectiu: ésser puntuals. No pot ser que tanta gent -parlo en general- no arribi a l'hora als seus compromisos, siguin de la mena que siguin. Per experiència personal i comentaris d'amics i coneguts, fer tard és un costum que, de forma progressiva, torna a arrelar-se a la nostra societat. I no sé per què.

Sempre ha estat així, ja ho sé. I és cert que hi ha moltes persones que senten molt poc respecte pel proïsme i que tant els fa fer esperar (generalment, són les persones que menys ho toleren quan esperen). Però, sobretot, penso que arribar tard era un hàbit que servia per establir el nivell de relació. Era una manera d'expressar la diferència jeràrquica: l'amo i el servent, la pretesa i el pretendent, l'autoritat i el súbdit, el vanitós i el normal.

Tanmateix, creia jo que amb l'arribada de la democràcia, amb el final del "usted no sabe con quién está hablando", s'estava acabant amb una de les tares socials que patíem. Una xacra que, a més i per diferents conceptes, tenia uns costos econòmics esgarrifosos. Però crec que en els darrers anys la cosa s'incrementa, que l'arribar tard s'escampa com una epidèmia. Si més no, a casa nostra. Per què? Doncs potser perquè ser puntual no compensa prou avui en dia; o pel tòpic de la pèrdua dels valors de sempre; o pel predomini mundial dels corrents neoconservadors, que recuperen tradicions enyorades... No ho sé. O potser només són manies meves.