El nostre amic Josep Bota i Gibert

CRISTINA VILÀ I PIBERNAT. en representació de l'equip de mestres de l'Escola Aldric. Cassà de la Selva.

Fa nou cursos, el setembre de ?l'any 2006, quatre mestres posàvem en marxa a Cassà de la Selva una escola nova d'Educació Infantil i Primària, l'Aldric.

Se'ns va plantejar aquest repte i ens hi vam llençar amb il·lusió i entusiasme des del primer minut. Era una gran oportunitat per poder engegar un projecte educatiu nou construït a partir d'idees innovadores i amb la participació de mestres molt implicats. Vam comptar amb el suport de trenta-tres famílies que varen creure en el nostre plantejament educatiu a cegues, sense tenir ni tan sols un espai físic on ubicar-nos (els mòduls prefabricats van arribar el mes d'agost).

Hi va haver una persona que ens va mimar d'una manera molt especial des del primer dia, sempre al nostre costat, a punt per resoldre els dubtes i els entrebancs, atent en tot allò que ens feia falta, amatent a les peticions de les famílies, engrescat per les nostres idees educatives, defensor del treball per projectes, de les noves metodologies organitzatives, de la feina ben feta, de l'atenció individualitzada de l'alumnat, de la flexibilitat i la motivació dels mestres, del desig de millora constant...

Aquesta persona fou el nostre estimat inspector Josep Bota Gibert, que ens ha deixat recentment, va morir el dissabte 14 de febrer. Ens va fer costat en tots els nostres pro?jectes però especialment en el Projecte Nens d'Arreu que vàrem encetar el curs 2007/2008. Va creure des del primer dia en l'objectiu del nostre projecte d'interculturalitat i ens va donar un gran suport en l'edició dels contes Un tomb per... No podia ser d'una altra ma?nera coneixent la seva passió pels llibres i per les biblioteques. El vam tenir amb nosaltres en totes i cadascuna de les presentacions dels contes; la darrera que vam com?partir amb ell fou la d'Un tomb per l'Est; el proper mes de juny farà un any. Recordo amb quina il·lusió va fer els tastets dels menjars tradicionals dels països de l'Est, en especial els farcellets de col...

Gràcies, Josep Bota, per tot el que ha representat per a nosaltres. Ens deixa un gran buit però el seu record, la seva empatia, la seva empremta, la seva il·lusió, la seva estima, el seu coratge i el seu suport incondicional no ens el traurà mai ningú. Per a nosaltres no ha estat un inspector, ha estat un gran amic i l'Aldric és un trosset seu. El recordarem sempre.

Gràcies, Maria Gay; gràcies, Trueta

Josep Teixidor Costa. fornells de la selva.

La meva mare va ser atesa al Trueta durant les vacances nadalenques. L'atenció rebuda pel personal de la vuitena planta va ser excel·lent, tant els titulars com els ?substituts, tant els serveis mèdics i d'infermeria com els auxiliars.

El seguiment de la malalta va anar després a càrrec del centre Ma?ria Gay. Aquí va ser acollida per les religioses de Sant Josep; atesa pel metge i infermeres, pels serveis d'auxiliars, terapeutes, vetlladores i resta de personal. Destacaven per la disponibilitat i bonhomia, semblava una família més que una freda i asèptica residència. En el traspàs de la mare aquest ?benestar de la malalta ha estat un consol per a la família.

En els professionals dels dos centres comproves quelcom més que complir el deure, són gent trempada, empàtica, càlida... en definitiva, persones fent costat a persones. Gràcies.

Agraïment als serveis socials de Girona

josé Mª pertuZati. girona.

Tot això va començar un 28 de desembre de 2014 a les 19.15 aproximadament. La peça més petita però a la vegada la més important del nostre puzzle, ens va deixar. En aquest dia que mai oblidarem, vam perdre la nostra filla, Ruth Elisabeth, en cadira de rodes amb una discapacitat cerebral d'un 75%. Va ser la gota que va vessar el got; el seu pare, a l'atur, la seva mare i jo, el seu germà, ens vam veure en una situació desesperant i vam pensar: què fem?

29, dilluns. Truquem i acudim als Serveis Socials de Discapacitats i Gent Gran de Santa Eugènia, expliquem la situació i ens van contes?tar amb un simple i tòpic: ho consultarem amb l'Ajuntament (de Girona), i després us direm alguna cosa. El cas és que, contra tot pronòs?tic meu, en 30 minuts de rellot?ge es van dirigir cap al meu pare, comunicant-li que hi havia un nínxol disponible al cementiri Vell perquè la meva germana pogués descansar.

Bàsicament no hi ha ni carta, ni manera, ni diners suficients en aquest món per pagar l'ajuda que ens van donar els Serveis Socials en el moment més dur de les nostres vides. En especial a la Sra. Lour?des Delgado que, cito textual?ment del meu pare, "em va posar la seva mà i el seu muscle per deixar anar el meu plor". Mai vaig pensar que un treballador de l'Ajuntament, el qual està per ajudar-te pe??rò desgraciadament no té aquesta fama, ho faci i d'aquesta manera.

Ens enorgulleix enormement que Ruth continuiï en aquesta ciutat, la que, per cert, li encantava. Moltes gràcies.

Vacances pagades

ÀNGELA FERRER I MATÓ. girona.

Fa un munt d'anys i per la tele s'emetia una sèrie que duia el títol de la meva carta. Era un moment en què fer un creuer era elitista i feia que tinguessis ganes de poder-ne fer algun. Actualment ja rebenten preus i és més fàcil assolir aquest plaer. Per la raó que sigui i no la recordo, algú aconseguia fer el "viatget" sense pagar. Bé, doncs, tenim una versió actual i més sofisticada d'aquestes vacances pagades.

El senyor Bárcenas, que n'ha fet de totes i grosses, ves per on surt de la presó i se'n pot anar a Baqueira Beret de vacances. No plorava dient que no tenia diners per arribar a final de mes? Quan hi ha tanta i tanta gent que ho passa malament, ell pot passar quinze dies en un dels llocs més cars d'Espanya! És una injustícia tan gran que encara no m'he refet del terrible ?efecte que m'ha produït saber aquest esdeveniment. Perquè no dubtem ni un moment que nosaltres, els ciutadans, paguem l'estada del lladre de guants blancs perquè s'ho passi bé i oblidi els dies, segurament daurats, que ha passat a la presó. Les injustícies estan a ?l'ordre del dia però una de tan flagrant m'ha deixat astorada. És com si passéssim una pastís fantàstic pels nassos d'un famolenc i després de deixar-li olorar ens el mengéssim nosaltres. A partir d'ara ja res em sorprendrà, m'adono que estem en un país de titelles, que no dóna ?importància a la cultura (gravada amb un 21% d'IVA), que es passa l'ètica i la moral per un lloc que tots sabem i que es premia la ignorància la mala fe i el lladronici. Que Déu hi faci més que nosaltres!