La maratoniana sessió parlamentària de dilluns va resumir en set hores els últims trenta anys de Catalunya. Una família absolutista i un país submís. Res a envejar a la Romania dels Ceauceuscu: un pare poderós (Jordi/Nicolai), una mare influent (Marta/Elena) i un fill dèspota, famós per fer i desfer en el Govern i per la seva afició a les orgies i la bona vida (Jordi/Nico). Davant seu, el poble, representat dilluns per uns parlamentaris submisos, sense esma, sense preparació (llevat de Marc Vidal), fustigats per la gran família. Callant tots durant una vintena d'anys i temorosos encara ara. A Romania va arribar un dia que el poble es va revelar. Aquí, no. Seria autoinculpar-se.

Per molt que es vulgui dissimular, la Catalunya actual, la del pensament únic, la de la subvenció, la de la claudicació davant del poder, la dels negocis privats en l'àmbit públic, la del ferri control als mitjans de comunicació, és el resultat dels més de 30 anys de doctrina pujolista. Eren els "putos amos" (Guardioladixit). I ho van referendar dilluns. El pare, passant de tot. La mare, burlant-se de tothom. I el fill confirmant que la seva llegenda de fatxenda, de xulo, de superb, de comissionista, era real com la vida mateixa. I reptador: "Mas és molt amic meu i quan li truqui agafarà el telèfon. No m'ha fallat mai".

El Júnior va ser el gran descobriment de la sessió de dilluns. Quin fenomen de la naturalesa! Va xerrar quatre hores i mitja i no va aclarir res, que és el que fan els venedors de fum. Un perdonavides que va de sobrat. No és sorprenent que els empresaris que acudien al seu despatx del carrer Ganduxer, a la sortida no tinguessin cap dubte sobre el que havien de fer. Com tampoc no és sorprenent que s'emboliqués amb Victòria Álvarez. Estan fets l'un per l'altre.

El pare es va presentar sense pila a l'audífon (el dia que va anar al jutjat se l'havia deixat a casa). La mare amb la mateixa amnèsia que la infanta Cristina i burlant-se a la cara dels representants del poble ("sí, anava a Andorra amb quatre fusells, sis escopetes i un tanc" (...) "No tenim ni cinc. Els meus fills van amb una mà al davant i l'altra al darrere", uns moments abans que el seu fill ens detallés els Ferraris, Porsches i Lamborghinis que tenia en un garatge per simple esbarjo). I com ha aconseguit el noi aquest parc automobilístic? Doncs fent el contrari del que el pare manava als catalans. Mentre el pare ens alliçonava amb l'economia productiva, el fill creava empreses de comissionista sense cap treballador. I mentre el pare ens repetia cada dia que havíem de treballar per Catalunya, ell i la seva família tenien els diners en paradisos fiscals.

Un espectacle fantàstic per als que encara creuen que els nens venen de París i que els Pujol Ferrusola són el mirall dels catalans. L'única veritat del dia va sortir de la boca de Marta Ferrusola: "Catalunya no es mereix això". O, potser sí. De fet, a diferència dels Ceaucescu, Jordi Pujol i família van governar 23 anys amb l'aval de les urnes (i de la llei electoral).