L'altre dia, canviant de lloc paperots i revistes antigues, em vaig trobar amb un vell document de la Junta Democràtica d'Espanya. Sé que estic parlant d'arqueologia, perquè gairebé ningú sap ara què era la Junta Democràtica, però em va fer gràcia llegir aquell manifest del PCE i d'altres forces polítiques clandestines, que es va difondre el 1975, l'últim any de la dictadura franquista, quan el dictador estava molt malalt i tothom imaginava que s'anava a produir un canvi (encara que ningú sabés ben bé com havia de ser aquest canvi). I el que més em va cridar l'atenció va ser que entre els punts d'aquell manifest hi havia una exhortació que tots els ciutadans poguessin exercir "els seus drets i deures democràtics".

Exercir els deures democràtics? Si ho pensem bé, aquest concepte ha desaparegut per complet del nostre imaginari col·lectiu. Fins i tot els professors de Ciències Polítiques, que tant en saben de totes les coses del món, tindrien dificultats per explicar-nos en què consisteixen aquests deures. Però fa quaranta anys aquests deures democràtics formaven part de l'ideari dels grups d'oposició que lluitaven contra la dictadura. I m'agrada citar-ho aquí perquè molta gent s'ha entestat a creure que estem vivint una segona transició i que aquests temps s'assemblen molt als que es van viure entre 1975 i 1978. Però llavors, si és així, què ha passat amb aquesta idea tan desfasada dels deures democràtics?

Quan parlaven d'aquests deures, m'imagino que els redactors d'aquell manifest es referien sobretot a la responsabilitat ciutadana i a una certa dignitat personal. Els ciutadans anaven a recuperar aviat els seus drets -els ho prometien-, però aquests drets també portaven implícits uns deures. I entre aquests deures, que no se citaven, imagino que calia incloure una certa integritat personal, i una certa conducta raonable en la vida diària, i un rebuig absolut cap a la temptació de la irracionalitat i el visceralisme. O sigui, que aquests deures democràtics incloïen la necessitat de ser raonables, o almenys de ser capaços de valorar el que no es pot exigir perquè és simplement irrealitzable. En altres paraules, aquell manifest reclamava als ciutadans que evitessin caure en la temptació -tan hispànica- tant del messianisme miracler com del dogmatisme que només sap atiar l'odi i el ressentiment.

I això és el que ha desaparegut per complet en el panorama actual. Es miri com es miri, l'exercici de la democràcia s'ha convertit en un inesgotable catàleg de drets que no comporta ni un sol deure, encara que només fos el de respectar els serveis públics i evitar el seu deteriorament o el desgast innecessari dels seus responsables. Tot això ja s'ha convertit en arqueologia, fins al punt que cap líder polític aconseguiria sortir airós en unes eleccions amb un programa que es basés en la responsabilitat i el civisme, i que estipulés a més una sèrie de deures democràtics que fossin tan ineludibles com els mateixos drets. Aquest candidat, si existís, perdria tots els debats i sortiria derrotat en totes les eleccions. I a l'instant seria acusat d'insolidari, dictatorial i tota la cascada d'insults habituals.

Ho dic perquè el debat actual entre les polítiques d'austeritat que defensa Alemanya o les polítiques basades en l'augment indiscriminat del deute públic (que es defensen al sud d'Europa) és un debat insoluble si no es tenen en compte els deures democràtics. És clar que les polítiques despie?tades de l'austeritat rigorosa només han creat dolor i ressentiment -n'hi ha prou de pensar en Grècia-, però també és veritat que ningú no pot reclamar la fi de l'austeritat si abans no garanteix que es respectaran una sèrie de deures democràtics mínims: una certa honestedat en la conducta fiscal, una certa sobrietat en la vida diària, el rebuig del deliri ideològic o el control de la irracionalitat desbocada que ens porta a exigir-ho tot i al mateix temps i sense oferir res a canvi.

I més que asfixiar els ciutadans amb unes retallades brutals, o proposar alternatives utòpiques que ningú sap a on condueixen, el més sensat seria intentar aconseguir tan sols allò raonable: controlar els límits dels beneficis, reformar l'administració, exigir una política fiscal justa. Res més. Ni menys.