L'obra de Velázquez va ser un dels fetitxes recurrents de Dalí. Durant la inauguració del Teatre-Museu, l'empordanès li va dedicar dos homenatges sincers i tridimensionals: un bust del pintor sevillà, amb una intervenció pictòrica que generava noves imatges, i una obra hologràfica. Només eren la punxa d'un iceberg que es comença a fer visible.

Les sales remodelades de Torre Galatea presenten onze quadres, molt poc vistos, pintats entre 1960 i 1982, farcits de motius velazquians. Són relectures i recomposicions de personatges i motius de l'autor sevillà, Meninas incloses, que incorporen elements dalinians: formats estereoscòpics, traços catastroiformes, i figures o paisatges surrealitzats. Dalí, però, no es limita a fer un exercici d'escolar manierista. Procura analitzar i entendre els llenços originals i fer-se seus els bufons, les infantes o els autoretrats del pintor. Veure les obres de costat permet assaborir aquest diàleg discontinu entre els dos artistes, que es prolongarà en moltes altres obres.

Dalí, no ho oblidem, també verbalitzava el nom de Velázquez en moltes declaracions i textos teòrics. Tan aviat assegurava que De Kooning era el successor natural del pintor cortesà, com podia dir: "Els espanyols, de vegades, sembla que no són histèrics, com Velázquez, el paradigma de la calma, o com el GeneralísimoFranco, que m'he adonat que és un ser superior".

Suposem que la Fundació Gala-Dalí publicarà un estudi acurat de la fascinació del figuerenc per Velázquez. Un text que vagi més enllà de les obres exposades i reculli totes aquestes llums i ombres. L'esperem amb deler.