És normal que el debat sobre l'estatus del català i de l'espanyol en una Catalunya independent generi controvèrsia. Des de les eleccions de 2010 i de 2012 una única formació política defensa l'oficialitat única del català en cas d'assolir la independència. Els partits sobiranistes més majoritaris -ERC, CiU- estan per una doble oficialitat, català i espanyol. Els socialistes se suposa que també, els de Podem no han dit res i el PP, Ciutadans, UPyD i companyia volen, simplement, la desaparició del català, a partir de la idea de "bilingüisme".

Malgrat els arguments, reals o voluntaristes, que es puguin adduir, cal no deixar mai de banda quina és la situació real del català a casa nostra, que no concorda, de cap manera, en la situació positiva en què, de forma irresponsable, el situa el partit del govern, que fins i tot es gasta diners fent campanyes sobre el seu ús, mentint de forma descarada. La veritat és que no podem exigir el català en cap sector, ni tan sols als topònims, com veiem a les xarxes socials, com Facebook, als GPS, etc. El català, simplement, no és llengua oficial, perquè no és llengua d'estat i els seus parlants viuen continus episodis de vexació i persecució -sigui a Catalunya, a les Balears, al País Valencià i a la Franja- i el PP fa tot el possible per destruir-lo i fer-ne una secessió ("valenciano", "lapao", etc.). Algunes plataformes per la llengua, innocents com la Verge Maria, a vegades fan campanyes sobre el seu ús a les empreses, l'etiquetatge, etc. que són de bades: el català no és oficial, i, per tant, no és obligatori ni exigible. L'empresa Gallina Blanca etiqueta les seves sopes en les diverses llengües europes -algunes força menys parlades que el català-, però no en català. La llei no l'hi obliga, i per tant, com la resta de les empreses, fan la seva. Ben al contrari, la catalanofòbia imperant a Espanya fa que empreses que abans etiquetava en català -com El pastoret de la Segarra- ara hagin deixat de fer-ho. I no cal parlar de la situació catastròfica del cinema i altres mitjans de masses, o de la del llibre en català ?-menys del 25% del total-, dels noms que es posen les empreses constituïdes de nou, etc. El català està en una molt mala situació, minoritzat, perseguit i cada cop més espanyolitzat ?-només cal sentir el sovint espantós nivell dels locutors de ràdio i TV-: a la Corpo, no n'hi ha ni un que sàpiga pronunciar Brussel·les de forma correcta! Hi ha "herois", però, que encara el defensen: escriptors, periodistes, científics, cantants, cineastes, gent del teatre...

És evident, doncs, que per salvar la llengua catalana, un patrimoni de la Humanitat, és imprescindible un estat propi, ja que ni Espanya, ni França, ni Itàlia respecten els seus drets. En una Catalunya independent, a més, hi hauria d'haver l'occità (aranès) oficial en el seu territori i, a parer meu, l'espanyol i l'anglès llengües cooficials, ja que és evident que no hi podem declarar les prop de 300 llengües que es parlen a Catalunya!