Als meus dos fills grans, que condueixen ciclomotor, els he jurat sobre la Bíblia que tots, absolutament tots els cotxes passen els semàfors en vermell perquè així ho permet el codi de circulació, per tant han de vigilar encara que tinguin preferència. A la tercera, que és adolescent, li tinc dit que si algú li demana pel carrer ni que sigui una adreça, comenci a córrer i a cridar "Auxili!", ja que que ronda una màfia que extrau els òrgans de les nenes de la seva edat per fer-ne menjar de gats. I al quart, de cinc anys, li repeteixo fins a convertir-ho en mantra que botar la pilota pel carrer, travessar sense agafar la mà d'un adult, tocar un gos o banyar-se al mar amb el pare a més de mig metre lluny són activitats que s'han cobrat la vida de milers d'infants (només el darrer mes). Crec que el petit és l'únic que em pren seriosament, i encara no hi posaria la mà al foc.
Així fabrico fills covards, l'aspiració màxima de tot pare. He rebut correus en referència a la columna sobre la tràgica mort del nen que volia salvar el seu gos, alguns qualificant-lo d'heroi. Heroi! Queda molt èpic i romàntic tractar d'heroi un pobre nen que ha mort per la inconsciència pròpia de l'edat. Queda èpic i romàntic sempre que sigui fill d'un altre. Els nens no han de morir ni salvant gossos ni perseguint somnis. Els nens no han de ser herois, ni tan sols han de ser valents. Els meus fills els vull covards. I vius.
Fa anys uns científics van aïllar i eliminar el gen de la por en uns ratolins. A aquells diminuts éssers blancs res no els feia por. Una vegada deixats en llibertat cap d'ells va sobreviure més enllà d'unes hores. Tan valents eren que quan veien un gat no només no s'amagaven sinó que s'hi acostaven, per a alegria dels felins del laboratori, que mai haven caçat amb tantes facilitats.
És la por, i no la valentia, la que permet sobreviure com a individus i com a espècie, per més que la segona s'emporti la bona fama que mereix la primera.
Com va escriure Alberto Moravia, l'ignorant té valor i el savi té por.
