En el meu temps d'estudiant, passar de l'escola primària a l'Institut representava un canvi extraordinari. Érem conscients que empreníem un camí decisiu que podia condicionar tota la nostra vida professional. Tot i la insignificant edat en què s'operava, aquest canvi ens afectava notòriament. Havíem pujat moltes vegades el carrer de la Força, les tardes de diumenge per anar al cine al Centre Cultural. També en alguna solemnitat per arribar fins a la Catedral. També algun dia de Fires per visitar l'aula de Ciències del mateix Institut convertida en sala d'exposicions. Però quan hi pujàvem per examinar-nos d'ingrés al Batxillerat la cosa era molt diferent. Aquell dia l'entrada al vell i atrotinat edifici, que nosaltres veiem sumptuós i solemne, ens impressionava vivament. Entrant, a mà dreta sobre una porta, sempre tancada, un rètol anunciava "Sismógrafo". Què devia significar aquella paraula tan estranya? Pujàvem l'escala, i a mà esquerra una àmplia porta, separada del replà per uns pocs graons, donava pas a la gran aula de Ciències, que alhora servia de Sala d'Actes i aquell dia com a aula d'exàmens per practicar-hi el d'ingrés. En aquella ocasió tot ho vèiem cerimoniós i majestàtic. Des de les vitrines que cobrien totes les parets de la sala, els animals dissecats semblava que ens vigilaven, i aquella boa de més de quatre metres de llargada resultava impressionant. L'estrada que véiem immensa, amb aquells tres senyors seriosos i imposants, asseguts en ampul·loses poltrones darrera una gran taula, ens infonia un gran respecte i no pas poca por. I per fer més tètric el paisatge, en un racó de la mateixa estrada un esquelet humà semblava que ens contemplava, tot i que no era pas d'ossos naturals, sinó de cartró-pedra.
Després comprovàvem que l'examen no havia pas estat difícil. Que ens havien preguntat coses que ja havíem estudiat i que no ens eren pas estranyes. També havíem notat que aquells senyors no eren pas extraterrestres. Eren persones normals, en fi que eren humans. I quan rebérem la papereta que certificava que havíem quedat admesos per iniciar el Batxillerat s'esvaïren les pors i els temors previs.
Després arribaria el dia de començar el curs. La diferència amb el col·legi es faria notar sensiblement. Serien diferents els horaris. No tindríem una aula per a cada curs, com en el col·legi, sinó una aula per cada assignatura. No hi hauria hora de recreació, sinó uns minuts d'espera entre cada hora de classe. Hora de classe que podia durar seixanta minuts o potser només trenta, depenent si el professor era més o menys puntual. Acostumats que un hermano impartís totes les assignatures, ara tindríem un professor diferent per cada matèria. No preguntarien cada dia la lliçó a tots, com estàvem acostumats. En algunes assignatures no tindríem llibre de text, que seria suplert per l'explicació del professor, de la qual hauríem de prendre apunts, escrivint amb rapidesa. Uns minuts abans d'acabar cada classe, s'entreobria la porta de l'aula, treia el cap aquell senyor uniformat que havíem vist a l'entrar, i proclamava solemnement: "Es la hora, señor profesor". Anunci que provocava un alleujament d'ànims i uns generalitzats moviments, previs a sortir esperitats d'aquell antre de turment.
A poc a poc aniríem coneixent el funcionament i ens aniríem familiaritzant amb l'edifici. Una relativament gran sala, moblada amb un llarg banc, servia per esperar el moment d'entrar a classe, quan arribava el corresponent professor, i l'uniformat conserge anunciava: "Los de primero a Geografía". Prop d'aquella sala el sobreclaustre de l'antic convent servia com a espai d'esbarjo i donava pas a l'aula de Física i a la Secretaria i Direcció. L'aula de Física era bastant gran i en uns armaris amb àmplies vidrieres s'hi exposaven uns estranys aparells, que en els seus bons temps havien servit per fer pràctiques; però que nosaltres no veiérem mai fora dels seus respectius llocs de repòs. En l'ala contigua del mateix claustre hi havia l'aula de Química que era també laboratori.
Un estret passadís conduïa a la classe de Llatí. Un reduït local, prop del qual es trobava un espai no apte i mai freqüentat pels nois, que servia de sala d'espera de l'alumnat femení, i disposava d'uns serveis nominalment higiènics que desprenien molt mala olor.
Abans d'arribar a la porta de l'aula de Ciències, si es continuava pujant l'escala, arribàvem a la classe de dibuix, que estava dotada de figures de guix i ocells dissecats que servien de model.
Ran de la consergeria, s'obria la porta que donava accés a la classe de Francès, i al mateix costat arrencava l'escala que conduïa a la planta superior. La classe de Geografia i Història disposava d'una magnífica col·lecció de mapes desats dins un armari, del qual s'anaven extraient mitjançant uns rails pels quals lliscaven. Aquella espècie de joc ens sorprenia i ens admirava. Mai havíem vist cosa semblant i més curiosa. A part de la funcionalitat, hem de reconèixer que aquells mapes eren d'una gran qualitat. Encara que els polítics tenien l'inconvenient de ser anteriors a la Guerra del 1914, amb les variacions que aquella guerra comportà en el mosaic europeu. Un rètol anunciava la classe de Caligrafía, assignatura que aleshores ja no s'impartia. A continuació trobàvem l'aula de Matemàtiques, que tenia els bancs disposats en graderia. Els estudiants l'anomenàvem "La plaça de toros". I finalment venia la classe de Literatura. En el fons d'aquest local una porta donava pas a l'escala que s'utilitzava per pujar a l'Observatori Meteorològic, al qual, en el meu temps d'estudiant, no vaig accedir mai.
A la planta baixa una gran sala servia per al gimnàs, i d'allí se sortia al claustre, on es trobaven els pudents urinaris dels nois, prop dels quals hi havia una porta amb un rètol que anunciava: Biblioteca Provincial. En els meus temps d'estudiant no hi havia entrat mai, ni tampoc havia pensat que aquell seria, un dia, aleshores encara llunyà, el meu lloc de treball.
Baixant per una tètrica escala arribàvem a un altre gimnàs, amb cavalls i pa?ral·?leles, que mai utilitzàrem. I d'allí se sortia al pati que dóna sobre la pujada de Sant Feliu.
El mobiliari de les aules, en la seva major part semblava ser el del temps de l'inauguració del centre docent, amb prop de cent anys d'antiguitat. En les taules encara hi havia el forat per encabir-hi el tinter. Tinter que ja havia estat substituït per la ploma estilogràfica. Les aules estaven dotades d'uns imponents radiadors de calefacció central, cosa que per a mi era una gran novetat, ja que no n'havia vist mai. Però a causa de l'estretor dels pressupostos, aquells magnífics radiadors estaven freds, i a l'hivern assistíem a classe amb l'abric posat.
Després d'haver aprovat el setè curs de batxillerat, vaig deixar de freqüentar aquell edifici, per tornar-hi, al cap de sis anys, com a professor, ocupació que durà vint anys. El final dels quals coincidí amb el trasllat de l'Institut al nou edifici de Les Pedreres.
