Poques persones han reflexionat en profunditat sobre la gran transformació que està patint l'ensenyament com a conseqüència de la globalització i la irrupció de noves tecnologies. Avui, entrar en una aula de grau pot ser una experiència aterradora, si es pretén afrontar el procés educatiu amb les mateixes lògiques del passat. Com una hidra de 30 caps, el professor universitari té davant seu 30 alumnes, amb els seus PC o tauletes, interconnectats entre ells, amb accés immediat a tota la informació del món. Si el grup és internacional, alguns d'ells tindran vivències i experiències en societats avançades o emergents, molt superiors a les del mateix professor. En aquest context, la classe magistral està morta. S'ha acabat el paradigma d'un professor que explica (de fet, proporciona informació), i un conjunt d'alumnes que escolten ?pas?sius i intenten absorbir aquesta informació a l'aula. ¿Com explicar avui estratègia competitiva, si els alumnes accedeixen a les classes del mateix Michael Porter (pare de l'escola moder?na d'estratègia) filmades a Harvard? ¿Com explicar economia, si estan disponibles tot tipus de materials audiovisuals, de tots els nivells, des dels més bàsics fins als dis?cursos i els seminaris dels premis Nobel?

Fa pocs dies, Luis Garicano, professor de la London School of Economics, publicava un article a El País on parlava de la discussió sobre els nous formats de graus de 3 anys. El que realment importava, per Garicano, no era la durada de les carreres, sinó com afrontar el procés formatiu en un món global, i on els alumnes tenen accés instantani a tot el coneixement del món. Cal abandonar la classe magistral. Els alumnes tenen material audiovisual suficient perquè puguin visualitzar on-line aquesta classe, al seu ritme, tantes vegades com sigui necessari, amb diagra?mes, dibuixos i texts de suport. En el nou para?digma, ni el professor és un emissor d'informació, ni l'alumne un receptor passiu a l'aula. L'alumne ha de cercar i acoblar aquesta informació a casa, interpretar-la, i elaborar els discursos que la integren i la transfor?men en un tot coherent.

I què es fa a l'aula, doncs? Doncs el temps a l'aula s'ha d'aprofi?tar per debatre situacions reals, fomentant l'esperit crític de l'alumne. A l'aula cal preparar i discutir projectes sota la supervisió del pro?fessor, millorant la capacitat de treball en equip i les habilitats comunicatives de l'estudiant. Per què no treballar, en un curs de fi?nances, la interpretació de balanços reals d'empreses actuals, trets directament del re?gistre mercantil? Per què no dedicar una classe de macroeconomia a defensar, per equips, la posició d'Alemanya i de Grècia en un debat de joc de rol? Per què no, en un curs de relacions internacionals, dividir els alumnes en diferents grups per preparar plans d'exportació reals a Perú, Austràlia, Dubai o Rússia? Per què no, en enginyeria, disse?nyar i construir el prototip d'un vehicle real, discu?tint i proposant quin tipus de bateria ha d'incorporar, com i qui ha de fer el software de control, de quins materials ha de ser la planxa, on aconseguir-los, i a quin preu...? I fins i tot buscar fonts de finançament pel mateix. El repte real de l'educació avui, a part de fomentar l'esperit crític, de creació i defensa de discurs propi, de donar una molt bona base matemàtica, i d'aprendre anglès per immersió; és el d'aconseguir que l'alumne sigui capaç de buscar, entendre i compilar peces d'informació obtingudes de diferents fonts i d'aplicar-les en projectes reals, en formats de treball en equip.

Donar informació a l'aula s'ha acabat com a mètode educatiu. El nou paradigma és l'invers: generar el context perquè els alumnes obtinguin la informació prèvia, i aprofitar les classes per plantejar, resoldre, exposar i defendre projectes tan reals, tan actuals, tan multidisciplinaris, i tan globals com sigui possible.