El debat sobre el bon o el mal periodisme apareix sempre de la mà de les grans desgrà?cies. La tragèdia de l'Airbus no és pas cap excepció. Hildy Johnson deia que els periodistes són "una colla de pobres diables, amb els colzes gastats i els pantalons plens de forats (...) que roben a les mares fotos de les seves filles violades als parcs". Johnson era periodista del Chicago Examiner a la pel·lícula de 1974 Primera plana. Sens dubte aquest és un debat tan vell com la pròpia professió.

La grotesca caricatura que fa Billy Wilder d'aquest ofici intenta fixar els límits d'aquesta professió. Uns límits, al meu criteri, molt clars i que passen per no convertir el periodisme en espectacle. O, pitjor encara, fer un espectable i dir que és periodisme. La diferència també la marquen les formes i els objectius. Aquests dies, alguns companys de professió destacats a l'aeroport del Prat em trucaven fastiguejats de subjectes que diuen exercir la mateixa professió que ells.

Però no cal confondre's: explicar una tragèdia aèria és també, sobretot, explicar el drama que hi ha més enllà dels ferros disseminats i de les causes mecàniques. Parlar de les persones mortes, des del més escrupolós respecte, és també perio?disme. El que no pot ser considerat com a tal és perseguir, increpar i fotografiar famílies plorant o fer zooms televisius sobre la muntanya per rastrejar-la i trobar qui sap què. En canvi, tinc molts dubtes sobre si s'han de publicar o no les fotografies de les víctimes extretes de les xarxes socials. Dubtes segurament motivats perquè com a periodista radiofònic no tinc cap necessitat de fer aquest debat ètic.

A Espanya, la TV ha deterioriat i corromput molt l'ofici, fins al punt de confondre l'audiència pensant que els espectacles basats en la des?gràcia són periodisme. El drama de tot plegat és que s'han contagiat les trampes i estratagemes d'aquests que traginen càme?res per gravar plors. Però no és tolerable dir que tot el periodisme és igual perquè hi ha periodistes notables en aquest país. Aquests dies hem tingut una lliçó magistral sobre el què és i no és periodisme: mentre uns caçaven llàgrimes amb caríssimes unitats mòbils, el NYT -fora d'Europa- tirant de les seves fonts explicava la gran exclusiva d'una catàstrofe provocada, aparentment, pel copilot Andreas Lubitz.