No parlaré d'en Xavier Soy com a tal sinó d'en Xavier Soy com a exemple d'aquells alcaldes que, ens agradi o no, han guanyat una darrere l'altra totes les eleccions i que ara han decidit no tornar-se a presentar, i en són uns quants. Segurament són alcaldes d'una tipologia especial que difícilment tornarem a veure, una tipologia forjada en els primers anys de democràcia i desenvolupada mitjançant la tasca d'anar superant reptes, alguns d'ells tan essencials com la manca d'asfaltatge, l'absència d'enllumenat, de clavegueram, d'escoles, de casals d'avis, de biblioteques, d'equipaments esportius... La llista era tan llarga que ni en quatre, ni en vuit, ni en dotze anys en tenien prou per modernitzar els seus respectius municipis i, probablement, aquesta va ser una de les raons que els va eternitzar en el càrrec, la necessitat de dotar els seus pobles de coses bàsiques que ara ni tan sols entendríem que no hi fossin. I encara més, la necessitat de dibuixar els pobles, de dissenyar la seva configuració de futur, tasca que en alguns casos s'ha demostrat que no tots els alcaldes eren bons dibuixants.
Però també es cert que els temps han canviat i avui el perfil d'alcalde requereix d'altres atributs. Ara ja no és possible enfilar una obra darrere l'altra, ara el que toca es gestionar sensibilitats molt diferents, percepcions ciutadanes complexes, economies de pa sucat amb oli, lleis i normatives que no sempre tenen sentit... I tot plegat fa que aquells alcaldes que tenien els seus pobles al cap, que en coneixien família per família i les circumstàncies personals de cadascú, que eren alcalde i alhora caps de tots els serveis municipals, que tenien un nas polític fora de mida, aquells alcaldes ara ja no són necessaris.
La marxa de polítics com en Xavier Soy (jo més aviat diria animals polítics) ens farà recordar molt temps aquells alcaldes que han estat un actiu en la història recent del municipalisme a casa nostra, i per alguna cosa sempre guanyàvem.
