Quan Miquel Iceta va ser proclamat primer secretari del PSC-PSOE en el Congrés extraordinari del 19 de juliol de 2014, es va cenyir una corona d'espines per recórrer les estacions del viacrucis dels socialistes catalans. De derrota en derrota i tiro perquè em toca. Aquell sostre dels 1.183.299 vots (38,2%) aconseguits en les eleccions autonòmiques del 1999 van anar minvant en les següents cites electorals. Van ser 1.031.454 el 2003 (31,2%), 789.956 el 2006 (26,8%), 570.361 el 2010 (18,38%) i 523.333 vots (14,6%) a les del 25-N del 2012 (14,6%).

El flamant dirigent socialista es feia càrrec d'una organització convertida en una olla de grills. Per una banda, la rebel·lió del sector sobiranista, un submarí d'ERC que actuava al marge de la línia política aprovada per la direcció en qüestions tan importants com el dret a decidir o la participació en la fantasmal convocatòria del 9-N. Això sí, aferrats a les poltrones aconseguides sota dels sigles del PSC-PSOE. Els intents d'apaivagar l'enfrontament estaven condemnats al fracàs.

De fet, la sortida d'alguns nacionalistes, no contrits però sí confessos, per encapçalar moviments que s'han unit a ERC, ha visualitzat un ignominiós aquelarre de canvi de camisa.

Per l'altra banda, la influència del social-liberalisme, que predomina en la cúpula dirigent, ha desvirtuat el missatge socialista (en versió socialdemòcrata) sobre la desigualtat social generada per les polítiques d'austeritat i ha restat credibilitat a les denúncies per les retallades en sanitat, educació i serveis socials aplicades pel govern de CiU en connivència amb ERC.

És a dir, el dilema del PSC-PSOE rau en el fet que cap de les posicions sobre la qüestió nacional, catalanista o unionista, representen una diferència substantiva pel que fa a les reivindicacions socials.

Per a més inri, un federalisme insubstancial ha diluït la proposta de la via d'una Catalunya que, sense renunciar a la seva identitat, no vol separar-se d'Espanya. En comptes d'un punt d'equilibri entre postures extremistes, aquesta alternativa s'ha situat en terra de ningú.

Ara bé, els enterramorts que frisen perquè el PSC-PSOE esclati a trossos, hauran d'esperar. Si el PSC-PSOE fos capaç de connectar de nou amb la ciutadania per explicar l'ideari socialista, les dificultats de formar candidatures per a les pròximes eleccions municipals no serien un calvari.

Per tant, no tot està perdut. Revifar la flama del socialisme és la tasca que ha desenvolupat la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) en el seu 15è Consell Nacional amb el lema "Construïm noves utopies".

S'ha de seguir el camí que assenyalen els joves, perquè el futur és d'ells.