Ara que s'acosta Sant Jordi, els que escrivim i tenim la sort d'haver publicat ens trobem, cada cop que hem de parlar del nostre llibre, davant d'una pregunta que se sistematitza amb una freqüència cíclica i obsessiva: "de què va?". I dit sigui d'entrada que és una pregun?ta que irrita.

Hi ha qui llegirà aquesta confessió com una demostració de supèrbia, o fins i tot se m'acusarà de tenir la pell molt fina, però mai hauria pensat que tres simples mots podien generar-me tant rebuig mental i físic. Potser per la seva mateixa simplicitat, o perquè exhibeix un reduccionisme que l'autor no sap digerir, aquest "de què va?", encara que sigui pronunciat amb el més honest dels somriures, té alguna cosa de desganat, d'absurd, com d'insinuar que l'interlocutor prioritza la sinopsi davant les múltiples lectures que creus haver donat al teu llibre. O potser és que l'has de respondre tantes vegades que li acabes agafant mania, tornant-se encara més agressiva, més incòmoda, quan el que te la fa és un periodista que no s'ha molestat ni a llegir la contraportada.

Ara bé, la pregunteta també dóna alegries. Per exemple, no puc evitar un somriure en imaginar-me el gran David Ruiz responent-la quan li pregunten per El crit de les ultracoses (una gran novel·la, per cert) mentre l'interlocutor es pregunta què carai és una ultracosa. O bé els imprescindibles Sebastià Roig i Salvador Macip a l'hora de referir-se a El secret de la banya embruixada.

També hi ha una opció poc honrosa però profundament entretinguda: mentir. Quan et pregunten "de què va?" respons la cosa més tronada que se t'acut i et quedes mirant l'altre mentre les seves neurones curtcircuiten. Però vaja, en el fons el problema resideix en el fet que els que escrivim sabem que ens la faran, i odiem tenir raó.

I, el més important, perquè ens costa resumir en poques paraules un projecte que al teu cap l'has viscut amb intensitat, i que quan surt a l'exterior s'escapa del teu control. Aquesta és la gràcia d'escriure: els altres, llegint-te, t'esmenen, et simplifiquen, t'interpreten, et confonen, et riuen o et ploren. Et donen sentit, en definitiva.