Encara no", contesta Carme Forcadell quan li pregunten si els partits polítics li han proposat estar en alguna llista. És allò que espera que facin perquè, deixaran que se'ls escapi una figura política com la pròxima expresidenta de l'ANC? El seu ego és un tret distintiu que li ha provocat força retrets i més d'un desencís, com el d'anar de segona a les municipals de 2007 (postergada pel seu partit, ERC) o com diverses dissensions a la pròpia ANC. Un ego que l'ha portada a "donar instruccions" al propi president Mas, dient-li què havia de fer o irritaria l'ANC. "President, volem votar abans de tres mesos", recorden? O fa poc, quan va amenaçar els partits nacionalistes que, si no complien els pactes del 30 de març, l'ANC presentaria la seva candidatura pro independència per al 27-S. Una persona que només en representa 6.905 (el cens era de 30.274 a les darreres eleccions de l'Assemblea), diu què ha de fer el president de set milions de catalans. Quants vots creu que tindria si, amb els partits en contra, complís l'amenaça? Dos-cents mil? Tres-cents mil? I adéu independència per als propers 50 anys! El problema no és, però, Carme Forcadell. El problema és que aquests personatges messiànics, embolcallats en eslògans i promeses demagògiques, arrossegats per somnis redemptors, desperten oposicions viscerals dels contraris -de casa i, sobretot, de fora de casa- i entorpeixen la tasca dels polítics professionals, més avesats a les maniobres i viaranys de la política. Cal que la societat civil aleni els polítics. O en creï de nous si els vells no serveixen. Però amb aprenentatge i experiència política demostrades. Que la independència no és bufar i fer ampolles!
