Fa pocs dies, el "model foral" va ser portada del Diari de Girona (20/4/15), En canvi, aquest model ha estat silenciat o ignorat en el manifest de Construïm, la plataforma que vol construir "una Catalunya més forta i millor" (26/3/15). Ara bé, tenim un dilema: Hi ha dues Catalunyes? (DdG, 30/9/13). Els catalans tenim dret a decidir i a fer una consulta prèvia: quina de les dues Catalunyes volem? La nacionalista jacobina i independentista estelada (Estat-nació propi), rupturista, que ens porta directament fora de la UE, o la via foral (amb ADN català genuí), basada en el principi de subsidiarietat -pactista amb Espanya i amb la UE- que ens porta cap al futur, cap a la Unió Europea definitiva? Els Tractats de Maastrich (1992) i de Lisboa (2010) enuncien el principi de subsidiarietat com l'eix vertebrador de la UE definitiva. No fa gaire (setembre de 2013) l'expresident del Parlament europeu Hans-Gert Pöttering ho va confirmar: "La solidaritat i la subsidiarietat són els grans principis que enllacen els alemanys; són els grans principis sobre els quals s'assenta la UE". Un principi enunciat a Catalunya, fa més de set-cents anys, pel gironí Eiximenis, com ha explicat de forma excepcional J. B. Vallet de Goytisolo, mestre de juristes, príncep dels civilistes catalans i el gran notari de la nostra Història, en la seva obra Reflexions sobre Catalunya. Relligament, interacció i dialèctica en la seva Història i en el seu Dret (Marcial Pons, 2007)
Cap comunitat política té un dret sobirà exclusiu i excloent sobre un territori. Al segle XXI cap comunitat política és independent, sinó interdependent. La interdependència es fonamenta en què el centre de la comunitat política és la persona, i no el territori ni la llengua ni la senyera. La persona pot formar part simultàniament de diverses comunitats polítiques interdependents: Catalunya, Espanya, Unió Europea i la comunitat internacional. El problema de la Constitució de 1978 és que dificulta l'aplicació del principi de subsidiarietat. Aquest principi exigeix que sigui la comunitat política menor (la família, el municipi, la Generalitat) la que decideixi el nivell competencial i les càrregues que pot assumir de forma raonable i responsable, és a dir, amb totes les conseqüències polítiques, fiscals, econòmiques i socials. La Constitució espanyola s'haurà de reformar necessàriament per exigència del desenvolupament dels Tractats europeus; l'altre principi, el principi de solidaritat, reclama, en canvi, que el bé de la comunitat menor (família, municipi) estigui sempre al servei de la Generalitat de Catalunya i Catalunya estigui sempre al servei d'un bé comú més ampli i general (Espanya, Unió Europea, comunitat internacional).
La Constitució de 1978 ha estimulat la solidaritat entre les comunitats, però no suficientment la subsidiarietat. Per això Catalunya no acaba d'encaixar en un marc constitucional massa uniforme. Catalunya, doncs, ha d'aspirar a ser una comunitat política que es regeixi, per fi, pel principi de subsidiarietat, lliure ja del nacionalisme jacobí anacrònic i corrupte i de l'independentisme estelat inviables dintre dels Estats membres de la UE. S'estan creant ja les estructures per a una UE integrada financerament, econòmicament, fiscalment i també políticament. El BCE és el precursor de la nova UE. El BCE, a partir del 4 de novembre de 2014, actua ja com a Mecanisme Únic de Supervisió (MUS). És el principi del fi de les sobiranies financeres "nacionals" a la UE, com ho fou l'euro per a les sobiranies "nacionals" monetàries. La UE es transformarà en una estructura política amb un president electe i una cambra alta territorial dels Estats membres. És el principi del fi de les sobiranies polítiques "nacionals" ("un pas més cap a una Europa millor", Danièle Nouy, presidenta del MUS).
Per altra banda, el principi de subsidiarietat es troba en les arrels cristianes d'Europa: és el seu ADN constitutiu (Adenauer, Schumann, De Gasperi). El principi de subsidiarietat hauria de ser declarat Patrimoni Social de la Humanitat. L'autèntica tradició política catalana no nacionalista, el nostre ADN més genuí, estaria ja en aquesta línia, segons el jurista Vallet de Goytisolo. Per la seva banda, l'historiador Jaume Vicens Vives va sostenir que a la Guerra de Successió, que no de Secessió (11 de setembre de 1714), "els catalans varen lluitar obstinadament per defensar el seu criteri en l'ordenació de la Monarquia espanyola: l'arrelat tradicionalisme foral de la Corona d'Aragó. Però a la mística del foralisme va succeir la mística de la centralització".
Cal repetir-ho una i mil vegades: Miquel Roca i Junyent (l'avi matern va ser cap dels foralistes catalans) i Jordi Pujol i Soley van fer impossible el 1978 el retrobament amb "l'arrelat foralisme", el nostre ADN genuí, i van optar a favor del nacionalisme català, estatista i jacobí, equiparable al nacionalisme jacobí espanyol més castís. RamonTrias Fargas, per la seva part, apostava per un concert català, sense, però, apel·lacions forals. Ara bé, tant el concert foral del País Basc com el de Navarra s'han quedat en un "privilegi", en un "cupo", ("el cupo no se calcula, se negocia"), sense haver desenvolupat, al llarg de tots aquests anys, cap de les virtualitats polítiques, econòmiques i socials que el principi de subsidiarietat o foralisme comporta. Com hauria passat també amb el concert català de Trias Fargas.
Fa més de 50 anys Vicens Vives ja va certificar "l'anacronisme polític del nacionalisme català"; fa uns mesos el nucli dur alemany (Schäuble-Lamers) ha deixat clar que l'Estat-nació propi (català) no té cap recorregut dintre de la UE; fa uns dies el jurista R. Domingo Oslé (Emory Law School) ha avisat que "la societat catalana està essent enverinada políticament pel fonamentalisme nacionalista excloent". Construïm? Sí. Però millor encara: retrobem d'una vegada el nostre ADN més genuí!
