03 de maig de 2015
03.05.2015

LA GROBER EN L'ÀMBIT SOCIAL GIRONÍ

03.05.2015 | 00:00
LA GROBER EN L'ÀMBIT SOCIAL GIRONÍ

Mentre la fàbrica Grober va funcionar al centre de Girona cada dia es feia notar en l'àmbit urbà la sortida dels treballadors que acabaven el seu torn respectiu. El carrer que aleshores s'anomenava de la Indústria anava ple de gom a gom. Homes, dones, nois i noies i també alguns que ara encara estarien en edat escolar, sortien del seu lloc on havien ?guanyat,amb el seu esforç i la seva dedicació, un jornal que cobria justament, per no dir escassament, les seves més peremptòries necessitats. La major part d'aquella espècie de marea humana anava en direcció al carrer Nou, on també es feia notar sensiblement la seva presència, i en arribar a la pujada del pont de Pedra s'anaven bifurcant. Uns creuaven el pont, altres giraven a l'esquerra, cap al barri del Mercadal, la major part seguien pel carrer de Sant Francesc i per la Rambla Pi i Margall anant cap el carrer de la Rutlla i potser arribar-se fins a Palau-sacosta o la Creueta. La major part anaven a peu, però alguns homes dels que havien d'anar més lluny usaven una modesta bicicleta.
La tarda del dissabte, aquella sortida de fàbrica es feia notar d'una manera molt especial en un bon nombre de comerços gironins. No pas en les botigues de luxe, sinó més aviat en els modestos i discrets establiments comercials, més de l'esquerra que no pas de la dreta de l'Onyar. Aquell dia els obrers acabaven de cobrar la seva tan ben merescuda setmanada i immediatament es disposaven a fer-ne ús. Era l'ocasió per comprar alguns productes alimentaris, dels que es poden conservar dies i que serien consumits durant la setmana següent. També per comprar peces de vestuari o calçat, o la més imprescindible roba de casa o atuells de cuina, per reposar el parament domèstic. També alguns anaven a pagar al botiguer el que durant la setmana havien comprat a compte. Especialment el pa i determinats queviures es compraven al dia. Les neveres, que ara no manquen en cap casa, si existien no estaven a l'abast d'un modest obrer. I els congeladors molta gent ni tan sols sabia si s'havien inventat. El dèbit dels clients que el tenien establert, el botiguer l'apuntava en una llibreta. Ara ho faria servint-se de l'ordinador; estri que faltava molts anys per ser conegut. En aquella senzilla llibreta el botiguer anava consignant les compres i el seu preu, i quan en rebia l'import, al final de la setmana, anava tatxant el que quedava saldat.
Els jornals eren escassos, no donaven per gaire més que per anar tirant i moltes vegades fent equilibris i sempre evitant estirar més el braç que la màniga. No eren només escassos els jornals que pagava la Grober, als obrers no especialitzats, ho eren tots els de les indústries d'aquell temps. Naturalment que tant abans com ara el criteri de l'empresa no era el mateix que el de l'obrer. L'empresa procurava fer quadrar els comptes, no tenir més despeses que ingressos. Fer rendir el capital esmerçat, tenir uns fons de reserva. Poder reposar la maquinària i actualitzar les instal·lacions. I l'obrer sabia les hores i les suors que li costava la seva dedicació a la fàbrica. I sobretot era conscient de cobrir les necessitats domèstiques. Mantenir la casa, pagar el ?lloguer d'un senzill i modest habitacle, posar cada dia el pa a taula, vestir i calçar-se ell i els seus, amb dignitat, encara que fos sense luxes ni pretensions i amb molta modèstia. Molts tenien una nombrosa fillada. D'aquí el nom de proletariat.
Tant Cristòfol Grober, com, i encara més, els Portabella coneixien molt bé la situació dels seus obrers. Però també tenien la responsabilitat de la supervivència de l'empresa. Si a l'empresa no li sortien els comptes i havia de tancar, també el personal assalariat en patiria les conseqüències. Amb aquest criteri mantenien el nivell salarial que consideraven just. Però crearen alguns serveis socials pels treballadors. En una època en què encara no existia la Seguretat Social, i quan una persona amb pocs recursos es veia afectada per una malaltia greu, o la necessitat d'una intervenció quirúrgica, se li presentava un problema de difícil solució.
Els germans Portabella motivats per les seves creences es preocupaven de la problemàtica personal i familiar dels seus treballadors, i procuraren pal·liar la seva situació. L'any 1922 crearen l'Ateneu Social Democràtic. Dedicat especialment als obrers de la pròpia factoria; però que també en gaudia tota la població gironina. Va ser un servei que s'anticipà als que posteriorment crearien les institucions públiques. L'entitat social de la Grober tenia edifici propi en un emplaçament tan cèntric com ho era aleshores el carrer Nou del Teatre, estenent-se fins el carrer de Sant Josep. L'Ateneu disposava d'un ample saló de ball que era molt concorregut, en els dies festius per jovent de totes les classes socials. Cafè i sala d'esplai amb una assídua i fidel concurrència. En la planta superior s'hi impartien unes classes d'Oficis i Arts decoratives, on es formaren molts joves que hi acudien després de la seva jornada laboral. Alguns s'hi encarrilaren professionalment. I obrers que amb el bagatges allí adquirit pogueren millorar la seva condició laboral. Eren temps en què la Formació Professional no estava contemplada en els plans educatius. I el que allí s'oferia era no només una novetat, sinó una gran eina que permeté la superació de l'estatus professional de molts gironins. La mateixa institució erigí l'Orfeó Cants de Pàtria, que durant molts anys estigué sota la direcció de l'eminent músic Josep Baró Güell. L'Orfeó, com moltes de les agrupacions musicals anàlogues, a més del seu caràcter artístic, tingué una important acció social. S'hi fomentà la convivència, l'amistat i la companyonia, i s'hi lligaren algunes unions matrimonials. Els concerts de l'Orfeó eren seguits pel públic gironí i també es feren sentir en molts escenaris forans, en les sortides que periòdicament s'organitzaren. També l'Ateneu tenia la seva escola primària, amb entrada pel carrer de Sant Josep. Escola que no només atenia els fills dels empleats de la Grober, sinó també els d'altres famílies modestes de la ciutat.
Durant la Guerra l'edifici de l'Ateneu va ser confiscat pels comitès. I acabat el conflicte bèl·lic, un temps estigué ocupat per l'organització juvenil de la Falange. I quan els seus propietaris el recuperaren hagué de canviar el seu nom original pel de Fomento de Cultura. A més del canvi de nom i l'obligada castellanització, l'originària sala de ball es convertí en un cinema, amb el nom de Cine Moderno. Aquella nova etapa fou, com abans, de gran activitat en totes les seves especialitats. La Sala de projeccions equivalent a les demés de la ciutat, afegint-hi tota mena d'actes culturals, i molt especialment els periòdics concerts de l'Orfeó, com també d'altres agrupacions corals o instrumentals. L'escola primària i les classes nocturnes de formació professional en ple rendiment. I l'esplai, com un precedent del que serien els que arribarien en un futur que ara coneixem. L'any 1975 es donava per acabada aquella labor que ja no es considerava necessària, i es clausurà el Foment de Cultura. L'acció social iniciada per Cristòfol Grober i incrementada pels Portabella incidí sensiblement en l'ambient gironí. I es pot considerar com un modest precedent de l'Estat de Benestar que després hem conegut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook