A la península Ibèrica, és molt difícil que un còmic obtingui unes xifres de vendes estratosfèriques. Per això, quan vaig sentir que El Tresorer, de Francisco Ibáñez, havia despatxat 10.000 exemplars en un dia, ho vaig atribuir a un problema d'oïda. La dada era correcta.

Això d'Ibáñez, dins del nostre context cultural i geogràfic, és de rècord olímpic. Ara mateix, ja ha col·locat més de 120.000 exemplars. L'esquer? Combinar la popularitat de Luis Bárcenas amb la dels dos agents de la TIA. Si s'hagués atrevit amb la Infanta i Undargarin, també hauria venut com xurros. Però hauria tingut més problemes.

Als qui hem crescut amb un Mortadel·lo a la falda, El Tresorer no ens aporta res de nou. Bárcenas és l'excusa per repetir els acudits i les situacions de sempre. Ibáñez s'autoplagia i ens ofereix una historieta de les que publicava als anys 80. Fins i tot hi surt un Seat 600's baldat, com si volgués certificar que el seu univers estètic és immutable. Més exemples? En plena explosió de tauletes i mòbils, Filemó encara consulta les entrades secretes en un bloc de notes. I la disfressa més moderna de Mortadel·lo és la de R2-D2.

No és rar que El Tresorer provoqui un curiós efecte existencial entre alguns lectors granadets. Mentre nosaltres hem canviat com un mitjó, els pobres agents secrets no s'han bellugat mai d'on eren. La mà destra d'Ibàñez, tan maliciosa com el mirall de Dorian Gray, els ha deixat atrapats en un loop narratiu previsible. El motlle ha devorat l'antiga capacitat de sorprendre.