Diumenge passat, en una sobretaula deliciosa a Avinyó -en un jardí perfecte amb la temperatura perfecta i amb la companyia perfecta- tot de cop, mirant a l'infinit i amb to solemne, com si descobrís una veritat universal, vaig anunciar: "Les coses poden ser molt cares o molt barates". Silenci i estupefacció a la taula. Al cap d'uns segons, riures, encara més riures i algun "sí, i el barat surt car", imitant el meu posat d'il·luminada. Tinc una certa tendència a que em passin aquestes coses, però no em vaig posar a plorar ni res perquè he vist a d'altres persones dir coses semblants i em sembla un fenomen sensacional. Es compon de dues parts: a la primera, algú, tot de cop, ha de descobrir alguna cosa òbvia -d'aquelles que ja sabem però que de tant en tant redescobrim-. La segona: és imprescindible que les persones del voltant no la redescobreixin a la vegada. Aquí és on es dóna el desfasament desconcertant.

A la sobretaula deliciosa d'Avinyó, la Joana ens parla de les seves ulleres de sol, graduades. Les ha comprat molt barates, realment barates, de fa tres temporades però bones i precioses igualment. Penso que els diners es poden estirar molt o gens segons si compres ulleres de 350 € o de 35. I que això passa amb gairebé tots els productes i serveis i que les diferències són abismals. I que podem viure molt bé o molt malament no tant segons els diners que guanyem sinó segons com gestionem aquestes coses. I llavors és quan m'il·lumino i després d'un silenci profund pronuncio la meva frase estel·lar, convençuda que dic una cosa molt important: "Les coses poden ser molt cares o molt barates". I els altres es queden en estat de xoc perquè la mateixa frase, exactament igual, l'hauria pogut dir un nen de tercer de primària. Una vegada vaig sentir estupefacta com un dels membres d'aquesta mateixa taula deia, també amb solemnitat: "El millor de les pel·lícules és que tinguin un argument". Em consta que és una persona intel·ligent i llegida i cinèfila i penso com deu haver arribat fins aquí? Els camins de la ment són inescrutables.

Però els efectes més impactants es donen quan en aquestes frases hi ha les paraules vida, mort, temps o felicitat. En aquests temes transcendentals, si no hi ha un miracle de sincronia els resultats poden ser altament ridículs. Tots sabem que ens hem de morir, que el temps no s'atura i que només tenim el present, però ens pot passar que tot de cop algú, al nostre costat, ho descobreixi. Nosaltres a vegades també ho descobrim, però no en aquell moment precís. Per això quan sentim que aquesta persona, consternada, diu una cosa com ara "aquest minut no tornarà mai més" o "tot es resumeix en una flor" mentre olora una azalea, ens quedem fora de joc.

La part maca de l'amistat és que quan el teu amic s'atreveix a dir "tot es resumeix en una flor" (o "les coses poden ser molt cares o molt barates" o fins i tot coses pitjors), tu t'ennuegues amb el cafè però ningú no es desintegra i encara l'estimes i li ofereixes una galeta i no el deixes de trucar ni res.