L'avi que juga de tota la vida a la loteria, té molts ànims o és d'idees fixes, penses. La noia que et mira en el bar té el cabell negre com el carbó, i se'l toca quan et mira, i tu et perds en els seu esguard com un nàufrag sense coco amb ulls pintats ni illa deserta. Al mateix temps, centenars de camions, cotxes i autobusos creuen l'antiga frontera en una processó moderna, a la recerca del sol i el pernil, el senyor Dalí, el Ricard i l'arròs perdut. Les estudiants de perruqueria passen davant teu: cabell ros tenyit, tatuatges a dojo, xandalls. Falten els cotxes tunejats.

El jubilat, assegut al bar de l'estació, parla de política mentre arregla el món. Per una cervesa ho arreglaria tot. Sent honrats, potser haurien de ser tres. Unes hores més tard, quan la nit perdi el seu nom, un grup tocarà temes dels Creedence en el club de carretera. Copes, música i solitud. Ja no hi ha frontera, però la frontera és dins nostre com una barrera invisible. La frontera ets tu i les teves pors interiors. El ludòpata del barri es juga el sou en uns minuts. I sempre camina sol, amb un maletí de cuiro gastat com un executiu japonès acomiadat. Duu un entrepà de formatge, i el llistat de pèrdues que augmenten, maleïdes, en vermell: abans era comptable. Moltes parelles fan l'amor mentre tu et mires el cotxe que no tindràs perquè no el pots comprar. Almenys en els propers deu anys. I les parelles trenquen. I es reconcilien. Tan europees. O s'avorreixen. Tan civilitzades. I proclamen que no poden estar junts mai més. Però tornen: sempre tornen. Uns nens, amb la samarreta de Messi, li donen cops a la pilota pensant que són a la final de la Champions 2015. Un home gras xarrupa la sopa al restaurant, amb escàndol, com si hagués posat un megàfon al plat. A la plaça, els magribins parlen de negocis, i es miren de cua d'ull als sud-americans que passen l'estona asseguts. El Marroc limita amb Bolívia. Una parella jove es confessa. Quan jo era petit, estava enamorat de tu, li diu ella. Doncs jo t'estimo des de la guarderia!, respon ell. El temps perdut ja no torna, que diria Battiato. A Empuriabrava, uns alemanys tracen geometries en l'aire a tres mil metres. D'aquí a uns deu minuts, uns nuvis, vestits per a l'ocasió, esperen torn per saltar. A Caldes de Malavella, una senyora gran troba el paradís en la piscina climatitzada del balneari.

Potser no hi ha cap ordre secret en aquesta descripció del món, però Girona té una simetria particular amagada i que podem descobrir. És així.