Les eleccions municipals tenen poc component d'ideologia política i molt de política de gestió urbana, de com s'organitza la vida comunitària en els ajuntaments. Si existís una lògica correlació política en els pobles entre el que es vota majoritàriament en les autonòmiques i en les generals podríem anunciar sense gaire error el resultat de l'escrutini local, però això no va així perquè ens sorprenem en veure com en molts llocs en les dues votacions sempre guanya folgadament un partit, en canvi en les municipals una persona o un equip de treball d'una altra formació o independent (no adscrit a cap partit concret). Hi ha poblacions on el divorci és tan gran que costa entendre el mal resultat del partit majoritari que queda reduït a poca cosa quan es tria l'alcalde.
El lideratge és fonamental, no les sigles, i el candidat acostuma a ser conegut, fins familiar per la ciutadania, se sap quina és la seva feina, el seu tarannà, la qual cosa això permet que molts vegin en ell a ells mateixos. Personalitza el poble i és fàcil identificar-se amb el seu carisma. El sentit comú no funciona massa en les municipals perquè sovint el més ben preparat, el que disposa de millor cap, queda relegat per un de més simpàtic i bonhomiós, més xerrameca, però que connecta bé amb la realitat veïnal (Hillary Clinton no va fracassar quan es presentà com a senadora per Nova York perquè va corregir la seva imatge de dona molt culta i llesta, va dissimular la seva intel·ligència altiva, poc atractiva electoralment, i es va presentar als votants com una dona eixerida sí, però no brillant, el que va permetre que els ciutadans s'hi identifiquessin).
En els pobles bateguen encara els maniqueismes, que generen reaccions viscerals entre clans familiars i veïnals; el passat històric del comportament en la guerra civil gravita encara en molts pobles, un passat imperdonable malgrat que els candidats ?siguin d'una tercera o quarta generació, tanmateix alguns encara li recorden que el seu avi o besavi era un home de mala xulla que els va denunciar o estafar en un afer pecuniari. Pobles enfrontats, radicalment dividits en dues o tres fraccions i no gaire per qüestions polítiques i ideològiques sinó personals o familiars, odis ancestrals que es projecten d'avis a pares i a néts.
Hi ha una frontera política curiosa en alguns pobles, poden votar massivament en les eleccions autonòmiques i en les generals a CiU, en canvi mai a la vila ha governat la llista de CiU, perquè aquesta xoca contra altres, formades per persones més conegudes i valorades o perquè veuen en ella, en absència de candidats del PP, la burgesia, i en canvi en les altres la classe treballadora. CiU pot contrarestar aquesta percepció de ser els representants de la classe adinerada si a la llista hi apareixen petits autònoms i assalariats.
Durant la campanya tots el partits es fan de vidre, especialment els candidats que volen la vara de la batllia. Que delicats, que susceptibles! Per alguns aspirants a alcalde ocupar el càrrec representa la seva feina remunerada al marge dels ideals i si no surten hauran de buscar-se la vida vés a saber on. Els partits que feia quatre anys descansaven en una letargia hivernal s'han activat de cop i estan ara presents en la vida pública com en la xarxa; els seus dirigents es relacionen amb els humans de carn i os. Em fa gràcia trobar en el Facebook missatges de polítics que han despertat en l'esclat primaveral del 24 de maig.
La novetat en aquestes eleccions municipals a Catalunya és la gran presència de llistes anomenades "fantasma". Cert que en el passat en algun poble s'hi presentava un candidat del PSC o del PP que ningú el coneixia perquè no hi residia, ni tenia cap vinculació familiar o sentimental amb el municipi, però en les d'enguany una tropa de militants anònims desconeguts del PP i del PSC descaradament figuren en la llista amb l'objectiu d'arreplegar alguns vots o perquè el partit presumeixi de la seva implantació arreu del país. La reacció contra aquesta impostura ha estat sorollosa, fins s'ha obert a internet una web perquè la gent denunciï la invasió d'aquestes esperits fantasmagòrics forans. En les últimes eleccions una llista formada per vuit persones alienes al poble va recollir quatre vots. És legal, sí, ara bé si és estètic i ètic això ja depèn de la consciència dels partits que ho fan i de la gent que els vota.
Les eleccions municipals no són plebiscitàries. Aquest és un mot que pel seu ús i abús l'està embordonint. En els pobles es trien persones per dirigir la vida cívica, però alguns partits volen comprovar l'acceptació o reprovació a una Catalunya independent i es presenten com a sobiranistes. Això serà una pedra de toc que vaticinarà el resultat final de les eleccions del 27 de setembre en què els catalans seran cridats a les urnes.
A Girona ciutat les passades eleccions apartaren del poder el PSC i el clan totpoderós Nadal derrotat per una llista renovada de CiU. Fou també l'emergència de la CUP, una gran sorpresa; també es va castigar ERC per haver format el primer i segon tripartit no va treure cap regidor. En les ciutats grans es polititzen més les eleccions municipals que no en els pobles.
Què passarà el dia 24 a Girona ciutat? Tot apunta a una inèrcia que permetrà a l'actual alcalde, Carles Puigdemont, revalidar-se i romandre quatre anys més a l'Ajuntament sense majoria absoluta; juga a favor seu que l'esquerra es presenta atomitzada i als ciutadans ens agrada votar partits sencers i cohesionats.
