Eleccions britàniques i sondeig del CIS. El Partit laborista allà, i el socialista aquí, tenien la implantació del seu nucli dur electoral en els territoris perifèrics amb identitat nacional i cultural, i amb estructures econòmiques industrials o d'important proletariat agrícola. Escòcia i Gal·les allà, Catalunya i Andalusia aquí. La deriva conservadora econòmica i el creixent militarisme de la socialdemocràcia d'ambdós estats, junt amb l'aversió al reconeixement del dret d'autodeterminació, els han portat a ser forces residuals a la perifèria industrial amb més identitat nacional: Catalunya i Escòcia. I resistir a la baixa en els altres territoris miners o agrícoles que pengen dels subsidis: Gal·les i Andalusia.
A l'altre costat, els conservadors britànics i tardofranquistes espanyols es retiren en desbandada més grossa que la dels socialistes dels territoris abans nomenats; i refermen la base de resistència i hegemonia en la nació dominant: Anglaterra i la Gran Castella. On les polítiques de discriminació són compartides per una àmplia base electoral, perquè amb elles una part de la capa intermèdia aspira a enriquir-se per la via privada o l'accés a l'immens aparell funcionarial concentrat en el gran Madrid, en el cas espanyol.
Les darreres enquestes espanyoles marquen una tendència que crec que es confirmarà. Tal com el PSOE, convertit en partit d'Andalusia, va repetir hegemonia sense variar cap de les seves polítiques clientelars, ara serà el PP qui renovarà l'hegemonia en els seus feus tradicionals de la Gran Castella. Ni que sigui amb la crossa de C's. Per això serveixen les falanges combatives. I aquest conservadors i ?ultranacionalistes espanyols camuflats sota la capa centrista, esdevindran un partit pseudofrontissa, destinat a salvar els mobles al règim. I com tot partit centrista i frontissa a Espanya, i ho hem vist a Alemanya i ara, a Gran Bretanya, estarà destinat a tenir una vida efímera. La justa per ajudar els partits de l'oligarquia a refer-se o reinventar-se.
Per tant, el més previsible és que com a Escòcia, i encara que sigui per fases, assistirem a una creixent basculació cap a l'esquerra de l'electorat català, en la mesura que es confirmi la congelació del domini dretà i conservador a la Gran Castella-Madrid. Escòcia i Catalunya progressivament han reforçat la identitat política que les allunyava més de la identitat dominant a l'Estat. Per això, aquí, els intents barroers d'alguns entorns de CiU de desgastar ERC en la pugna per l'hegemonia nacional, no aconseguiran altra cosa que alimentar el pol encara més radical d'esquerra, la CUP.
