Aquest diumenge es juguen moltes coses: per exemple, la continuïtat del president Mas. Si CiU perd Barcelona, difícilment mantindrà un discurs independentista que decau amb contundència i perjudica tant els impulsors com beneficia els radicals: Els lerrouxistes de Ciutadans i els extremistes de les CUP. Indicis de la reculada? A l'elecció de la Junta de l'ACN -malgrat la televisiva i mesella convocatòria-, no hi participaren ni el 20% dels associats; el nou president de l'entitat el primer que afirmà fou que la DUI -que tant ardorosament defensen ERC i CUP- és un somni d'una nit d'estiu, tal i com sempre ha afirmat el PSC, i reben la notícia que el Parlament danès sosté el que ha afirmat el PSC sempre, com una novetat altament gratificant: o sigui, cal que Catalunya i Espanya parlin. Altrament, el govern del PP actua sense presses i sense pauses en la tasca de delimitar i reduir l'autogovern català en els punts més sensibles: llengua, educació, cultura i diners. Molt més en la imatge de reduir els rebecs catalans que en la substantivitat de les competències, però ha passat al contraatac i elimina els espais d'autogovern amb ambigüitat legal. No costa entendre, doncs, que si es produeix un retrocés clar en posicions i en vots, no sols les eleccions del 27 de Setembre sinó el propi Artur Mas tenen poc futur. Saben que ERC mai ha estat un soci lleial i la supervivència és un estímul impressionant. I més quan no es té vocació de màrtir per la pàtria.
Tal i com ens temíem, predicar el trencament amb Espanya porta a la fractura de la societat catalana i a l'enfortiment de les posicions uniformadores. Sols recuperant voluntat de diàleg, unió de les forces catalanes amb seny i l'aliança amb les espanyoles que volen reformar i regenerar l'Estat, hi ha possibilitat d'avançar. Si no, derrota i frustració.
