Agraïment a l'Hospital Veterinari Canis

Sergi Iglesia i Nereida Barneda. Olot.

Sovint llegim escrits d'agraï?ment als diaris, paraules destinades a metges, infermeres, zeladors. Les nostres paraules són per a veterinaris, auxiliars, tècnics, administratius, cuidadors... Segurament no trobarem mai les paraules encertades que puguin expressar la immensa gratitud que sentim i sentirem per tots aquells que heu alimentat, vetllat, jugat, tingut cura de la Nina, la nostra petita. La vostra tasca fa que els peluts que tenim a casa siguin la recompensa més gran que alguns podem tenir en aquesta vida.

Voldríem donar les gràcies per la seva humanitat a tots aquells que en els darrers anys heu tingut cura de la Nina i, en especial als que l'heu cuidat i estimat aquests darrers dies. Gràcies, Ester, per la teva delicadesa, dedicació, perseverança i humanitat; grà?cies, Laura, per cuidar-la i estimar-la fins al límit -com si fos te?va-; gràcies, Vanessa, per ser-hi en tot moment; gràcies, Laura i Estela, per procurar-li tot el que va necessitar; gràcies a tota la resta que no en sabem el nom i que heu estat allà dia i nit. Gràcies, Josep, per donar-li una segona oportunitat ara fa tres anys.

Heu estat tants que ens sabria greu oblidar-nos d'algun de vosaltres. Sabem que heu cuidat de la nostra petita com si fos un membre més de la vostra família i mai us podrem agrair prou tot el que heu fet per ella. Ha marxat en la millor companyia i amb les millors cures que mai hauríem pogut imaginar. Gràcies per tot, gràcies per ser-hi, per fer, per parlar, per explicar i sobretot per escoltar. Mai hi haurà prou gràcies per poder expressar l'admiració i gratitud que sentim per vosaltres. Gràcies a tots els que formeu la família de l'hospital veterinari Canis.

Alerta amb els pactes!

ÀNGELA FERRER I MAT". girona.

Estem immersos en un batibull postelectoral del qual no sabem què sortirà. Tots els que votàrem no ens hauríem de sentir defrau?dats a causa de pactes estranys que no complissin les expectatives que tots i cadascun segons les seves tendències van posar en els resultats de les urnes. Jo crec sincerament que tant l'alcalde com els regidors haurien de corres?pondre als més votats, ja que era la voluntat del poble. Però estem assistint a pactes que poden arribar a ser antinatura. L'ambició pot arribar a límits insospitats.

Pensem en l'oferta de l'Aguirre per unir-se amb el PSOE per tal de no perdre l'alcaldia i s'han insinuat equips de govern que només s'uneixen o ho intenten per tal de fastiguejar el candidat elegit legítimament o el seu partit. Aquests acords no poden donar bons resul?tats i qui en sofrirà les conseqüències seran els habitants del poble, vila o ciutat on tingui lloc aquesta pràctica que a la llarga no afavorirà ni els que la volen practicar. Pot ser un niu de discussions gens ni mica desitjable.

Demanaria seny a tots els que han de governar perquè Catalunya segueixi essent l'oasi de pau i prosperitat que sempre ha estat. I que els que governin siguin els millors i els que treballin veritablement i amb esforç per la nostra petita però meravellosa pàtria.

La meva vaca Messia

Mateu Frigoler Teixidor. canet

d'adri.

Ho haig de dir, tant jo com la meva vaca Messia, filla d'un semen?tal argentí, hem sofert una gran decepció, la nostra proposta d'abandonar les graderies del Camp Nou al minut 17.14 durant el partit de la final de copa del Borbó, ha estat un autèntic fracàs. Cada vespre a l'hora de munyir en parlava amb la meva estimada vaca, a ella la idea li agradava molt i sempre em feia que sí amb el cap. La vaca, com el Messi, encara no parla català però és molt intel·ligent, té un aparell de ràdio penjat a l'estable i com que sent el nom del crac argentí un miler de vegades al dia, ara en comptes de dir «Muuuuu» se li entén molt bé que diu «Meeeessi».

Per què ens ha fallat una acció reivindicativa capaç d'ésser notícia de primera plana a tots els mitjans de comunicació del món? És clar, era un acudit estrambòtic d'un pagès consensuat amb una vaca, i aquí jo em pregunto, on eren els fills i néts d'aquells barcelonistes que durant tans anys han patit l'escarni i les injúries d'uns governs dictatorials que fins i tot varen afusellar el seu president? Què se n'ha fet d'aquells afeccionats de pedra picada que com el meu pare agafaven la moto en ple hivern embolicats en papers de diari sota l'americana per anar a veure el seu ídol Kubala? On és allò de més que un club? Ara la majoria dels seguidors són com pollets de granja que els porten en còmodes autocars fins al mateix camp, on els deixen piular l'himne del seu equip i poca cosa més.

L'altre dia, mentre estava ?mu?nyint, el meu veí, soci d'una penya blaugrana, em va dir tot compungit «Com ho farem si amb la independència ens fan fora de la lliga espanyola, no val més que ens quedem com fins ara?». Vaig haver d'agafar molt ràpid una pota de la Messia, li anava a donar una coça com la del salvatge Goikoetxea amb el pobre Maradona, tres mesos de baixa i tocat per sempre més. Li vaig dir que el Barça podria triar jugar en qualsevol lliga europea, que se'l rifarien. La vaca em va picar l'ullet i va deixar anar un «Meeessi» que va deixar astorat el meu preocupat veí.

Xiulades i sancions

Bernat Serdà Bertran. GIRONA.

Ja fa molts dies que quasi tota l'atenció sobre la final de la Copa del Rei ha estat centrada en la xiulada que es faria a l'himne i al Rei. Així uns diluïen les seves misèries polítiques i escàndols de corrupció, i altres la pobra temporada futbolística. Ara es parla de proposar sancions per aquestes faltes de respecte a aquells símbols.

La pregunta és si hi haurà també sancions quan un president es nega a cedir el seu estadi, per no veure quan el rival que li treu la son es passeja amb la Copa tot cantant el seu himne.

El perjudici causat als finalistes, al seu club, a la ciutat, a centenars d'hotels,restaurants, taxis, comerços, etc. és també un insult, una gran falta de respecte a molta gent, i un menyspreu a qui atorga el trofeu. A més a més en aquest cas, seria molt més fàcil trobar el culpable.

No tots poden decidir

Kim durall. BANYOLES.

A les 11 del matí: Dos ciclistes van parlant per una estreta carretera de Banyoles. Ocupen la meitat de la calçada. Tot i la línia discontínua és perillós avançar, ja que fan batzegades imprevisibles. Al cap de molta estona, els a?van?ço, lentament i completament enganxat a l'altre costat de la carretera. Sento la necessitat de dir el que penso sobre la seva seguretat. M'aturo i els espero.

- Si aneu de dos en dos, ocupant mitja carretera, us hi jugueu la vida! Que no ho veieu?

- Nosaltres som dos i tu només un, tenim preferència i la llei ens empara!

- La Llei, de vegades, és absurda, i ni els experts en lleis són sempre racionals.

En anar-me'n em vaig sentir com un Quixot lluitant contra l'absurditat, perillosa i capritxosa, de dos molinets de vent de pedals.