Aquesta setmana ha estat generosa en reconeixements a entitats, persones i trajectòries al voltant de la ciutat de Girona. Dilluns passat, en una gala a Londres, la revista Restaurant tornava a reconèixer, després d'un any de parèntesi, El Celler de Can Roca amb el número 1 de la llista dels millors restaurants del món. I ahir, a la seu de la Fundació Valvi, es va fer el lliurament dels premis que atorga aquesta Fundació i que reconeixia les trajectòries de Mifas, del grup Mascort i del senyor Enric Mirambell Belloc.
Deixarem per un altre moment la glossa del que ha representat l'aposta de Mifas per generar empresa i servei, des de la voluntat de donar cobertura a les persones amb discapacitats físiques, i també, deixarem per més endavant tot el que representa a l'entorn de Torroellla de Montgrí, el grup Mascort, la seva activitat econòmica i, molt especialment, la seva aposta cultural. En tots dos casos es tracta de reconeixements molt merescuts, i guanyats a pols, en el terreny dels serveis socials, de la cultura i de l'empresa.
Avui em vull fixar en el que representa el guardó al restaurant dels germans Roca i el que, des d'un altre àmbit, ha reconegut la trajectòria del senyor Enric Mirambell. I ho faig conscient que es tracta de casos molt distants i diferents, difícilment homologables, però tots dos units per un fet distintiu comú: la modèstia. Estem molt acostumats a assistir a espectacles impúdics i frívols de la fira de les vanitats amb total indiferència o, fins i tot, amb un punt de rebuig insinuat. Ens cansa l'arrogància, l'altivesa, la superioritat, les persones pagades d'elles mateixes, inflades, fàtues. La gent presumida i sobrada perd, en aquesta actitud, tots els arguments que podrien jugar a favor dels seus valors.
No és el cas ni dels germans Roca ni del senyor Mirambell. Ben al contrari, totes les cròniques subratllen, justament, que es tracta de persones a qui mai no els han pujat els fums al cap, que tenen un clar sentit de la realitat, que toquen de peus a terra, que no renuncien a la seva manera de ser, a les seves arrels, i que són càlides, properes, espontànies, tocades per la quotidianitat i banyades, sempre, per un toc de realisme. No deixa de ser curiós que convertim en un valor, en una virtut, en un atribut, allò que hauria de ser normal i, per això, subratllem com a excepcional allò que és normal.
Potser no cal insistir-hi, però resumim-ho. Els pares Roca han ensenyat als seus fills una lliçó diària d'esforç i treball. Una lliçó que continua explicant-se cada dia en el primer establiment dels pares, a la carretera de Taialà. Aquí, hi ha l'arrel i l'origen de tot plegat. Aquest és un origen per reivindicar, per exercir sempre. Vénen d'aquí i són d'aquí, i s'hi senten lligats. Taialà és el seu barri, Girona és la seva ciutat, on treballen, on tenen el seu restaurant i n'expliquen, amb orgull ben explícit, l'origen i la ubicació. Formats a l'Escola d'Hostaleria de Girona n'afirmen la importància i el valor, i hi exerceixen el seu mestratge, per més que ara el seu restaurant sigui tant o més escola. Però el valor de l'escola és el valor democràtic de l'educació i el dret de tothom a tenir una educació digna i de qualitat. Situats en un núvol, reclamats per tothom i de tot arreu, amb clients de primeríssim nivell, en Joan, en Josep i en Jordi haurien pogut perdre el món de vista. I no ho han fet. Han entès l'oportunitat i el risc, i han decidit aprofitar al màxim l'oportunitat i evitar, tothora, el risc. Han decidit no moure's d'aquí. Han decidit apostar per la terra, posar en valor els productes de proximitat, aprendre constantment. Han acceptat la lliçó diària d'un món que no para de recordar-nos la seva grandesa i la nostra petitesa. Saben que el millor antídot per a la vanitat i l'adulació és mirar cap aquí, deixar enrere la faramalla de la festa i tornar, a temps, per compartir l'alegria amb la família, l'equip, el barri, la ciutat, els amics, i per reobrir amb normalitat, en una cerimònia diària que es renova cada dia des de la modèstia més elemental.
Passa el mateix amb el senyor Mirambell. Historiador, professor, arxiver, bibliotecari i cronista. Un home senzill d'una memòria prodigiosa, al servei d'una ciutat i d'una comunitat i la seva memòria col·lectiva. Un home conscient de la importància de les eines, dels instruments, dels arxius i de les biblioteques. Conscient que si no hi ha els equipaments adequats i els professionals acreditats, el treball intel·lectual és molt més difícil. Un home que viu, ara, amb discreta satisfacció la culminació d'un somni. En la lenta, difícil i sovint incompresa gestació d'un projecte d'equipaments culturals bàsics, la labor callada i eficient del senyor Enric Mirambell va posar els fonaments sòlids, va construir amb materials de qualitat l'estructura, va arrodonir la proposta amb una cura intel·ligent i extrema pels fons que havia de custodiar i que va saber valorar. Artesà i orfebre de la història, el senyor Mirambell demostra, amb els fets i la vida, sense cap pompositat, què és i com ha de ser un cronista de la ciutat; més enllà del nomenament, el que cal és exercir-ne cada dia. Aquesta és la lliçó quotidiana, permanent, reiterada del senyor Mirambell.
Uns i altre sumen a l'orgull gironí el llegat personal de la modèstia que els enalteix.
