Aquests dies se'n parla molt de guanyadors i perdedors, dos substantius antònims sobre el paper del diccionari que, no obstant això, adquireixen molts matisos a la vida real. El 24-M ens ha deixat molts tipus de guanyadors i perdedors arreu. N'hi ha que han guanyat en el sentit etimològic del terme. D'aquests (cada vegada n'hi ha menys) en tenim a Girona i para de comptar. D'altres, tot i obtenir la victòria, encara se l'han de guanyar, perquè la vida és plena de paradoxes i oxímorons (en cas contrari seria molt aborrida). És el cas d'Ada Colau, per exemple, que ha protagonitzat un miracle electoral es miri per on es miri, però que està condemnada a reivindicar-se perquè allò que li han atorgat les urnes molts li negaran (i això va per llarg, que ningú no s'enganyi).
Altres han guanyat però han perdut. Mirin, sinó, cap a Madrid, on l'esperit lliure, egocèntric i recon?centradament liberal d'Esperanza Aguirre ha dilapidat en quinze dies una carrera política tan llarga com discutible. Altres han perdut però han guanyat. Continuin mirant cap a Madrid, on Manuela Carmena ha obtingut un altre resultat electoral paranormal més propi de les pel·lícules de l'Spielberg i en Lucas que del món dels vius.
Fins el 24-M la teoria establia que costa saber perdre: admetre derrotes no agrada a ningú, siguin justes o no, siguin més o menys merescudes, i quan arriben sempre es busquen culpables, excuses i justificacions inverosímils. Després del 24-M, la pràctica ens confirma que guanyar, també pot ser dolorós. Des de fa quatre dies sabem que vèncer pot provocar mals de cap d'intensitat elevada. I no cal recórrer als oracles per gosar afirmar que la ingesta d'iboprufens, paracetamols i altres drogues legals anirà en augment entre vençuts i vencedors. Benvinguts a la nova política.
