El virrei de Catalunya

Francesc A. Picas. La Jonquera.

Catalunya no vol ser una província d´Espanya. Aspira a recuperar la personalitat històrica perduda. El rei d´Espanya, a Catalunya, mai no va ser considerat rei de Catalunya, fins el 1714, amb Felip V, el primer borbó, que usurpà la nostra independència després de la guerra de Successió.

Els anys que Isabel era reina de Castella, el 1492, el rei d´Espanya a Catalunya ostentava el títol de Comte de Barcelona, no de rei. Un exemple: el seu nét, el rei Carles I, de pas per Catalunya, demanà hospitalitat al Monestir de Poblet. El Prior no el va reconèixer quan digué que era el rei d´Espanya. Li obrí les portes quan es declarà Comte de Barcelona.

A partir de les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre, que Catalunya recuperarà la personalitat històrica, econòmica i política, si Felip VI, rei d´Espanya, visita Catalunya, el Prior de Montserrat no li obrirà les portes del Monestir, com a rei. Li oferirà un cordial acolliment, si es declara Virrei disposat a pactar amb Catalunya la personalitat que ens usurpà el primer borbó. Durant tres-cents anys, Catalunya ha aspirat a la seva independència política i econòmica arrabassada. Hem col·laborat sempre amb Espanya pel progrés i benestar de tots els ciutadans, però mai no hem renunciat la nostra història, ni la nostra llengua.

La pregunta trampa d´Unió

Mateu Frigoler Teixidor. CANET D´ADRI.

No recordo qui ho va dir però ho vaig tobar molt encertat, la pregunta que fa Unió als seus militans amb referència a la independència catalana s´assembla molt al contracte dels germans Marx a la cèlebre pel·lícula Una nit a l´Òpera i que comença així: «la part ­contrac­tant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part». Al senyor Duran l´aventura d´uns pobrets catalans separatistes el treu de polleguera. A ell, que el va entusiasmar les 50 sombras de Grey, creu que la consulta és massa fàcil, caldria afegir-hi 50 ombres més. Tot això ho estava pensant molt relaxat en el seu jacuzzi de la suite del Palace madrileny mentre escoltava un nocturn de Chopin. I per què no la independència al 2050! El nostre vell rocker és un enamorat de la «marxa» de la capital del regne, com s´ho faria sense poder anar a Casa Lucio o al restaurant de moda del seu amic Sergi Arola? Per què aquestes inoportunes eleccions del 27-S? Duran i Lleida és un polític d´aquells que, com deia el Groucho, té l´art de buscar problemes allà on no n´hi ha, fer el diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats. Des de fa un temps la seva paperera de l´hotel està plena a vessar, treballa molt, i pel seu compte també redacta una Constitució per competir amb el nostre lapidat jutge Vidal. En un esborronat foli facilitat amb una bona propina pel servei d´habitacions he pogut lleguir «Estructura Nacional Títol I». Hi haurà, salvant els principis d´esquerres, centres i dretes, províncies i municipis i cases de senyoretes. Sí, senyor Duran, això és un bon començament.

Criteris sense coaccions

JOAN JANOHER I SADURNI. forallac.

Hauríem de considerar que dins la limitació de la llibertat d´expressió existent democràticament no es pot pretendre amena­çar la societat per les seves actituds. Els fets ocorreguts el dia 30 de maig a l´Estadi del Barça, amb la final de Copa del Rei entre l´equip de la ciutat i l´Athletic Club de Bilbao fou un dilema de compromís federatiu atès que les responsabilitats de la gran xiulada durant la interpretació de l´himne espanyol, per part de les dues aficions, varen justificar la pregunta que mai s´han plantejat els governants, per saber-ne el perquè.

És una qüestió, on l´empatia dels uns i dels altres dóna clares mostres de no voler conèixer el pensament que existeix actualment, entre les dues comunitats. De ben segur que n´existeixen altres, de comunitats, amb un criteri semblant.

Abans de moure tota la plana major per cercar culpables, i d´assenyalar la conducta de les dues aficions, s´escau preguntar-se quin paper juga la Federació Espanyola de Futbol, que no té la potestat de seleccionar un estadi de prestigi per a totes les competicions oficials, essent un exemple la capital, Madrid.

Tot l´enrenou i muntatge dels incidents ja era un esdeveniment anunciat, o almenys així s´esdevingué per les manifestacions prè­vies al partit, com la quantitat de publicacions i notes de premsa que presagiaven el que passaria.

Doncs res del que ja es veia venir pot ser sancionat, o almenys crec que només n´hi ha uns, de responsables, i són la reial federació amb tota la camarilla.