o naixem enmig del no-res. Ens incorporem a una família, ens integrem en una comunitat, en un paisatge i en un poble on ens reconeixem. La cultura ens explica d'on venim, ens permet d'interpretar on vivim i ens ajuda a entendre qui som. Podem naturalment -i sovint és un exercici saludable- adoptar una actitud crítica respecte de la cultura on ens hem format. I ens en podem allunyar fins al punt d'adoptar-ne una altra, però no podem obviar la responsabilitat que el medi on hem crescut ha tingut en la configuració de la nostra personalitat. La cultura ni és prescindible ni és anecdòtica. Ens expressa. Però cometríem un error si la volguéssim fossilitzar, convertir-la en una realitat inalterable, aliena als efectes del contacte amb altres pobles. Des d'una perspectiva històrica, l'emergència de la cultura catalana es produeix a l'edat mitjana en un context on cristians, musulmans i jueus coexistien -no pas sense episodis de conflicte- en un mateix territori i on són evidents les influències mútues.

Al Saló del Tinell de Barcelona es pot visitar a hores d'ara una exposició excepcional: Hagadàs Barcelona. L'esplendor jueva del gòtic català, que aplega un conjunt de hagadàs fetes a Catalunya amb il·lustracions bellíssimes, obres mestres conservades en col·leccions de diversos països. Dispersades des del segle XV per les persecucions i l'expulsió dels jueus, avui tornen a estar reunides. I ho són a l'antic Palau Reial Major, ben a prop del Call jueu on van ser creades.

Les hagadàs eren textos concebuts per als rituals jueus de la Pasqua. Entre les imatges fascinants que hi apareixen, hi trobem en diverses ocasions la bandera catalana, fins i tot quan els jueus travessen la mar Roja, en l'escena de la separació de les aigües, hi enarboren una senyera. La comunitat on van néixer aquestes meravelloses hagadàs es mantenia fidel als seus orígens jueus i alhora se sentia catalana.

És una frivolitat definir-nos ignorant els vincles que ens uneixen a una terra, a una llengua, a un passat on la nostra experiència s'inscriu. Som el fruit de generacions successives, de segles d'existència humana plasmada en construccions culturals que no són lineals. Les arts visuals, la música, la literatura, les manifestacions de cultura popular experimenten transformacions profundes a través del temps. És cert que de vegades la cultura, més enllà del caràcter civilitzador que té, s'ha utilitzat com a arma de confrontació o s'ha formulat com a instrument de domini per un menyspreu implícit a altres tradicions, des de la presumpció de la pròpia superioritat. Aquesta tendència, sobretot quan hi han confluït factors religiosos i ètnics, ha generat genocidis, com ara fa cent anys amb els armenis. La nostra aproximació a la cultura ha de partir de la consciència de la importància determinant que té en el progrés i la dignificació de la humanitat, i alhora de la seva condició intrínsecament canviant i polièdrica. La cultura no té una naturalesa arqueològica. Hi fem peu per imaginar nous horitzons.