en un llarg article publicat per El País i altres mitjans internacionals, l'antic ministre d'Exteriors alemany, Joschka Fis?cher, adverteix que l'Europa perifèrica pot destruir el projecte comú de la UE. Una perifèria que no és només l'Europa empobrida, sinó sobretot la que es troba desencaixada del nucli germànic, inclosa la Gran Bretanya. Així tenim l'amenaça de suspensió de pagaments a Grècia, amb la consegüent expulsió de la zona euro (Grexit); la incertesa electoral a Espanya; el retorn de la temptació nacionalista a Catalunya i Escòcia; la paràlisi econòmica; i, en última instància, la irresponsabilitat de David Cameron a convocar un referèndum oportunista sobre la permanència del Regne Unit a la UE (Brexit).
Massa fronts per a un context internacional ja sobrecarregat amb el fracàs de les primaveres àrabs, els massius fluxos migratoris de sud a nord, el terrorisme d'EI, les tensions territorials a Àsia unides al possible estancament econòmic a la Xina, la pressió russa sobre Ucraïna, que és com dir sobre la frontera d'Europa i així un llarg etcètera. Aquesta mateixa setmana, en una entrevista a Pablo Iglesias, el filòsof postmarxista Toni Negri afirmava que mai com ara la debilitat del capitalisme havia estat tan manifesta. Per què, si no, inquiria el vell pensador italià, es dóna aquest pànic a Brussel·les a les victòries de moviments com el de Syriza a Grècia o l'ascens de Podem a Espanya? La fragmentació social i una retòrica de la confrontació donen ales a la inestabilitat, la qual cosa al seu torn afavoreix la contingència d'un canvi imprevisible. Per descomptat que aquest relat ven: entre altres raons, perquè les prediccions apocalíptiques sovint es compleixen.
En una carta datada al febrer de 1933, l'escriptor Joseph Roth escrivia al seu amic Stefan Zweig: "Sabrà vostè que ens aproximem a grans catàstrofes [?]. Els bàrbars han aconseguit governar". Roth parlava d'"una filial de l'infern a la terra", mentre enyorava la figura de l'Emperador i el vell ordre d'una Europa no definida pels populismes totalitaris. Però, fins i tot si pensem en aquelles dècades infernals, es comprova que van ser precisament els països que es van mantenir fidels a les institucions parlamentàries i liberals -Holanda i Bèlgica, Anglaterra i els Estats Units, les monarquies escandinaves...- els que van aconseguir aturar l'avanç polític del feixisme (i del comunisme). L'amenaça dels populismes subjau sempre en les democràcies i el seu antídot més eficaç passa per mantenir els valors imperfectes del parlamentarisme.
Cap dels perills que apunta Fischer resulta inevitable: a Espanya hi caben pactes d'Estat i reformes constitucionals que facilitin l'encaix territorial i la millora de les institucions; el PIB de Grècia amb prou feines supera el de la ciutat de Madrid, per la qual cosa, en el pitjor dels casos, el seu esclat seria controlable encara que no arribarem a aquest extrem. Anar-se'n de la UE condemnaria els britànics a la irrellevància, a més d'anar en contra dels interessos financers de la City londinenca, suport de l'economia anglesa (i, amb els seus vots, del partit conservador de Cameron). Dubto molt que prenguin una decisió tan arriscada a canvi de tan poc. La socialdemocràcia dels països del nord ens mostra solucions factibles per a les debilitats del capitalisme: més llibertat empresarial i laboral al costat d'una generosa protecció social; millors institucions, més capacitació laboral i professional; eradicació de la pobresa, transparència, control i austeritat. La narrativa del desastre pot mobilitzar el vot o vendre utopies, però no porta amb si el progrés. Més aviat tot al contrari. I en això sí que la Història resulta sense misericòrdia.
