Si alguna vident, presumptament filla de Dalí, fa deu anys m'hagués predit que un dia arribaria a escriure aquestes ratlles, segurament li hagués dit que deixés la seva presumpta amistat amb l'anís del mico. És evident que els temps han estat creats per sorprendre a l'home i a la dona, i per tant, res del que avui és cert està assegurat que ho sigui pels dies futurs. La crisi de la societat capitalista s'ha emportat a aquells que no eren gaire amics del capital. La raça "homo artisticus" està predestinada a la seva extinció i ja simplement el que demanem els afectats és que si hem de desaparèixer o quedar reduïts a zoològics d'interpretació d'espècies rares, simplement ens ho diguin a la cara i acabarem abans. Perdonin-me però aquesta barreja d'enuig, cinisme i trista diversió, és l'antídot necessari que ens injectem a la vena tots aquells que un dia ens vàrem creure que el nostre ofici era per sempre i ara el veiem reduït a parcel·les autogestionades de supervivència. Els professionals del teatre, la música, la dansa i l'art en general no entenem ben bé el què ha passat. Ens han deixat caure sense miraments i a foc lent. Alguns amb tota la seva intenció, gaudint del patiment d'un segment de la societat contestatari, incòmode, a vegades hostil i quasi sempre més estimat que els seus patrocinadors; i d'altres posant-se solidàriament al costat de les víctimes, explicant la seva impotència de sostenir-nos amb les seves mans cansades també de demanar a estaments més alts que el seu.
En tot cas, i ironies apart, és ben cert que la cultura està completament desballestada, que no existeix una normalitat cultural, que vivim a batzegades i immersors en la idea dels focs d'artifici culturals: llum i color que esclata i desapareix. On és la normalitat, la constància, l'evolució, la construcció quotidiana del dia a dia del món cultural com a suport, com a crossa, com a plataforma de debat constat per una societat predestinada a fugir cap endavant? On són les polítiques culturals de llarg recorregut? Ara no ens adonem del que estem fent, els bonys sortiran més endavant, quan la tecnologia s'hagi menjat la conversa, i quan el futbol ens hagi fet oblidar que no tot és mirar i cridar, sinó també escoltar i gaudir d'un silenci ple de diàlegs interiors. La cultura va néixer amb la humanitat i ara la humanitat la menysprea i la parcel·la en petits reductes per no tenir mala consciència. I ho diu un privilegiat, algú que viu en un indret on encara pot sentir íntimament que ciutat i cultura caminen juntes; però per sort o per desgràcia, surto al món, i diria que el meu oasi no em pot fer oblidar als que senten la fredor de societats mudes de debats culturals que alimenten l'esperit. Jo vull que la meva ciutat sigui un exemple a seguir i no un miratge. Per això, mentre no arriba l'apocalipsi final, proposo que en lloc de salvar balenes àrtiques, cadascú apadrini un artista. Jo ja tinc els meus padrins, ells creuen en mi i m'a?limenten. Ara els toca a vostès buscar al receptor del seu amor incondicional i abrigar-lo mentre, innocent de mi, jo i els de la meva espècie, pensem que un dia tot canviarà a fi de bé.
