Encara que emès gratuïtament pels electors, el vot està adquirint aquests dies un preu sovint alt al mercat secundari dels comicis. Tant és si d'esquerra, dreta o antisistema, els dirigents de cada partit treuen a licitació les regidories i escons que els van concedir els votants per decidir -ells i no els ciutadans- qui governarà aquest ajuntament o aquell regne autònom. És el que correspon a una democràcia de classe B com l'espanyola.

Altres països, on es desconfia menys de l'individu, tendeixen a concedir al votant l'elecció directa dels seus governs. Els britànics, un suposar, no admetrien que els presentessin llistes precuinades pels partits; i menys encara que aquests juguessin després a les cartes amb els seus vots. I fins als francesos se les han arreglat per ordir un mètode de votació a dues voltes que els permet afinar les seves preferències en el cas que en tinguin més d'una.

Bastaria habilitar un sistema de "ballotage" com el que s'utilitza a França perquè s'evités als espanyols l'habitual i fins i tot vergonyant espectacle de regatejos entre feriants que es produeix quan no hi ha majoria absoluta. Els francesos, que són estranys fins per posar noms, ho han anomenat així; però en realitat es tracta d'una simple elecció a doble volta, molt semblant a les eliminatòries del futbol.

La mecànica és senzillíssima. Si cap dels partits contendents obtingués la majoria necessària, el mètode gal obliga a convocar una segona votació a la qual ja solament passaran aquells que superin un determinat percentatge de vots. D'aquesta manera són dos o com a màxim, tres, els que disputen la finalissima electoral. El que aconsegueixi més paperetes es porta llavors el govern per decisió dels votants, de tal manera que no hi ha res a mercadejar entre els partits.

Fàcilment s'observarà que res té això a veure amb el que succeeix a Espanya. Una vegada dipositat el vot, el ciutadà ha de limitar-se aquí a ser un simple espectador dels tractes que els partits administradors de la seva papereta tinguin a bé fer amb aquesta. I en cap reglament electoral està escrit que els capitostos al comandament hagin de consultar-li si li sembla bé o no a qui li donen, en el seu nom, el govern d'un ajuntament o una comunitat autònoma.

Gairebé quaranta anys de democràcia podrien haver donat temps suficient per canviar un sistema electoral amb tantes contraindicacions com l'espanyol; però es veu que cap govern ha trobat el moment oportú. Moltes ganes de fer-ho tampoc hi havia: per què ens hem d'enganyar.

L'actual llei deixa en mans dels partits l'elecció de les llistes de candidats i els posteriors arranjaments en el cas que ningú aconsegueixi els vots suficients per governar. És aquest privilegi el que aquests dies els permet negociar no solament alcaldies o presidències, sinó també les regidories més vistoses, els sous de dedicació exclusiva, els pressupostos per a contractació d'assessors i moltes altres gaites que es van a afinar durant les transaccions ara en curs.

Sobra dir que la presència del votant -que ja ha complert el seu paper- seria un veritable emprenyament per al desenvolupament d'aquest complicat procés de negociació. Tradicionals o emergents, tots els partits que intervenen en aquest pasteleig semblen coincidir que la política és cosa exclusiva dels polítics. L'elector vota i calla.