El catedràtic d'Història de la Filosofia, autor de diversos assajos, Emilio lledó, ha sigut merescudament reconegut amb el premi Princesa d'Astúries de Comunicació i Humanitats. Va néixer al barri de Triana, de Sevilla, fa 87 anys. Abans d'aterrar a la Facultat de Filosofia de Barcelona havia treballat a la universitat de Heidelberg i a la de La Laguna (on havia sigut completament feliç, com em confessà un dia). Quan va deixar la Ciutat Comtal per accedir a la Facultat de Filosofia de Madrid va tenir certes dificultats per culpa de l'enveja i de l'endogàmia universitària. Molts ens mobilitzàrem per impedir aquella injustícia i finalment el cas es va resoldre a favor seu.

Quan va venir a Barcelona va ser molt ben acollit per tots els alumnes. Arribava precedit per un sòlid prestigi i sabíem que no era un mercenari ideològic al servei del franquisme. Un home senzill, atent, molt educat; la seva modèstia i comportament bonhomiós ens atreia, mai el vaig veure enutjat, ni li vaig escoltar dir res aspre o desagradable contra els seus col·legues. Vaig aprendre amb ell la filosofia antiga o clàssica i la moderna. Explicava els grans filòsofs de forma entenedora; alguna de les seves ensenyances pedagògiques (especialment les que va aplicar a Plató i a Kant) anys després les vaig utilitzar per fer les meves classes. Insistia que no ens havíem de desconnectar de la realitat social i política en què estaven immersos. Vaig tenir sempre molt em compte aquesta recomanació.

Algunes tardes anàvem de copes pel barri gòtic de Barcelona, ell era un més de la colla, es trencava la relació de professor alumne i reia amb les nostres bajanades juvenils. Un dia m'explicà que a Unamuno quan feia classes a Salamanca sovint se'l veia amb els seus deixebles bevent vi a les tasques. Ja els filòsofs grecs sempre cercaren la companyia, la relació de conxorxa amb els joves, i alguns d'ells teoritzaren en el sentit que era la millor manera per no envellir-se, per no contraure hàbits de rutina i conrear mal caràcter i per no estimbar-se en una senectud misantròpica i antipàtica. La joventut és encomanadissa i convé no apartar-se mai dels adolescents que estrenen la vida, talment com un tresor inesgotable.

En un curs, l'Emilio Lledó estrenà una assignatura amb el títol "Filosofia del llenguatge". Érem uns set alumnes. Ell dominava molt bé el grec i nosaltres teníem un coneixement rudimentari de l'idioma clàssic, però cap de nosaltres era capaç de llegir i interpretar un text d'Heràclit sense recórrer al diccionari. Ens va comunicar, quan encetàrem el curs, que no sabia gaire bé com tractar la matèria, però que entre tots plegats ja ens en sortiríem. Així va ser, mentre uns llegien uns paràgrafs que el mestre havia escollit, uns altres, entre els quals m'incloc, ens dedicàvem a revisar la ideologia oculta dels anuncis publicitaris i uns tercers analitzaven els discursos d'en Franco, que en aquell temps era ben viu i per entretenir-se, cada dos per tres, ens feia entrar la policia a la universitat per desallotjar-nos. Amb un amic de Celrà presentàrem un treball sobre publicitat, el masclisme dels anuncis i els espots televisius, especialment el d'un conyac que afirmava en l'eslògan: "Es cosa de hombres". La publicitat televisiva va ser decisiva i va injectar subtilment una nova moral, una altra forma de pensar; va contribuir a erotitzar la societat encastada en el franquisme rònec, també ens preparà per acceptar els hàbits democràtics dels europeus i acollir un gran canvi polític, que es materialitzà després de la mort del dictador i ha passat a la història amb el nom de "transició política", modèlica per uns, vergonyant per a altres.

En aquells anys d'universitat, potser ?menys endogàmica de com ho és ara, predominava la mediocritat. Entre tots els catedràtics ineptes sobresortia el d'Història General, en Palomeque, que ens obligava no sols a comprar el seu totxo com a manual de classe sinó a aprendre'l de memòria. Cada curs feia la mateixa brometa als nous alumnes. Explicava que en un viatge a Egipte en una piràmide van ensenyar-li un sarcòfag i ens preguntava: "Sabeu què hi havia allà dins?". Tots cridaven, tal com ens havien advertit: "Una mòmia" i ell rient contestava: "res, no hi havia res". Seguia relatant el viatge: "Al cap de dos dies en un museu van obrir un sarcòfag"; de nou inquiria a l'alumnat què imaginàvem què s'hi trobava allà dins. De nou responíem: "una mòmia!", ell contestava: "No! No hi havia res allà dins". Uns dies després en una altre piràmide van mostrar-li un tercer sarcòfag i com teníem acordat els estudiants a l'uníson li diguérem que dins la tomba no hi havia res, altrament, aquest cop hi havia la mòmia; es partia de riure, mofant-se de nosaltres. Aquest home no girava rodó.

En tenia un de metafísica, mossèn Cuéllar, que en començar el curs ens va revelar: "A Europa només hi ha dos grans filòsofs Heidegger (1889-1976) i jo; ell és més famós perquè és molt vanitós i jo sóc molt modest". Vaig assistir a un seminari amb el pompós nom "Intel·ligibilitat teòrica i pràctica de la realitat extramental". Cap alumne va entendre mai de què tractava aquesta matèria; em va podar una bona nota perquè li vaig lliurar un treball en què per agradar-li vaig escriure que els del Cercle de Viena eren uns pedants.

Recordo d'aquells temps dos grans professors, Claudi Esteva, catedràtic d'Antropologia Cultural, i Emilio Lledó. Quan rebé el premi declarà: "La filosofia, com el riu d'Heràclit, flueix en cada moment i ens ensenya a interpretar la societat en què vivim. Jo recomano estudiar filosofia als joves, ara, més que mai".