El pintoresc enfrontament entre el món musulmà (sigui el que sigui) i això que anomenem Occident (que inclou Rússia, que no pot estar més a l'Orient) recorda molt -a escala augmentada i amb abús de l'analogia- la situació d'Iberia en l'alta Edat Mitjana: regnes cristians al nord i sarraïns al sud. Interessos dividits, aliances creuades, matrimonis mixtos. En teoria eren, d'una banda, els cristians i de l'altra, els sequaços de Mahoma. A la pràctica, tot era més complicat, de manera que els vells aliats a l'Afganistan contra els rojos -Bush pare i la família Bin Laden-, van acabar, deu anys després, convertits en símbols recíprocs de l'enemic. L'enemic, l'adversari, és en la nostra teologia un dels noms del diable.
La vella pulsió de domini es parapeta darrere de tot tipus d'excuses ideològiques. El comunisme li va servir a la Xina per ressuscitar. De la mateixa manera, la rivalitat entre l'Aràbia Saudita i l'Iran per l'hegemonia regional s'escenifica a través de múltiples xocs, del Líban a Síria i de Gaza a l'Iraq, xocs que, a més de lluites de poder, també són sectaris, extermini d'heretges: com en les properes guerres de religió europees (que a Espanya es van perllongar fins al segle XX). Però seguim en el terreny de l'analogia. A la guerra Iran-Iraq dels vuitanta armàvem Saddam Hussein, però els aiatol·làs rebien material bèl·lic -pagant, eh!- dels Estats Units, a través d'Israel! Es destruïen entre ells abans de donar-los el cop de gràcia. Les monarquies del petroli reunides a Doha ofereixen pau a Israel a canvi d'hegemonia mentre a Qatar els paletes indis que construeixen els estadis del Mundial cauen a centenars de les bastides sense xarxa.
La tàctica, heretada de l'imperi britànic, de donar suport als àrabs per debilitar els turcs (i viceversa), segueix vigent i en la moderada Aràbia Saudita hi ha ferotges atemptats contra les mesquites xiïtes. Impunes. Com al Pakistan.
La política d'enfrontament asimètric i suport variable a les faccions de l'islam potser convingui a l'Imperi, però li convé a Europa?
