Ahir es van constituir uns nous consistoris que, considerats en conjunt, no representen un gran tomb a Catalunya, però que evidencien canvis substancialíssims en ciutats clau que permeten visualitzar la irrupció de potents nous fenòmens polítics. Hi ha una barreja de continuïtat i canvi de cicle. La continuïtat queda especialment reflectida en el fet que la gran majoria dels alcaldes de les principals ciutats que van ser investits per primer cop fa quatre anys ho tornaran a ser aquesta vegada i alguns, sensiblement reforçats. A Girona, Carles Puigdemont (CiU) manté el mateix nombre de regidors (10), però la seva alcaldia ha quedat enfortida perquè ha incrementat la distància amb el segon partit de l'oposició. Puigdemont podrà seguir governant en solitari. En tres capitals de comarques com Banyoles (Miquel Noguer), Ripoll (Jordi Munell) i Puigcerdà (Albert Piñei?ra), tots ells de CiU, reforcen la seva posició al capdavant dels seus ajuntaments.

A les comarques gironines també s'han registrat canvis, però la visibilitat del nou mapa polític generat després de les passades eleccions municipals és molt més accentuat en altres punts de Catalunya i, sobretot, de la resta de l'Estat. Molt especialment, els casos d'Ada Colau a Barcelona i de Manuela Carmena a Madrid, ambdues amb llistes propulsades per l'emergència de Podem i que recullen efectius d'altres esquerres. En el cas de Madrid el nou govern neix relativament estabilitzat per un acord amb el PSOE; en el cas de Barcelona la singladura d'Ada Colau es preveu una mica més aventurada. És d'esperar que sàpiga combinar l'assoliment de les fites socials i regeneradores per les quals ha estat votada amb el manteniment pragmàtic de l'enorme potència de la marca Barcelona, un actiu que seria dramàtic que es devalués amb polítiques aventureres que acabarien perjudicant no només Barcelona, sinó el conjunt del país.

Els canvis més significatius registrats a les comarques gironines se centren en Salt, Sant Feliu de Guíxols, Llançà, Begur i Palamós. A les quatre primeres ciutats, CiU ha perdut alcaldies emblemàtiques. Llançà no tindrà alcalde convergent per primera vegada des de 1979. A Palamós, és el PSC qui cedeix l'alcaldia després de dotze anys. També resulta remarcable que la famosa sociovergència (CiU i PSC), els dos partits que han constituit l'eix vertebral del país des de la recuperació de la democràcia, han realitzat més pactes que mai. Probablement perquè ambdós es troben en una fase declinant, més el PSC que CiU. Han establert acords -en alguns casos per formar govern de coalició i en d'altres només per a la investidura- en ciutats importants com Figueres, Blanes, Olot, Palafrugell o Platja d'Aro. ERC, pactant en uns casos amb CiU i en d'altres amb el PSC o amb diversos grups d'esquerres, ha donat un pas més en el seu objectiu de consolidar-se en el territori. El diferent signe dels pactes ha demostrat la pluralitat del país i que l'entesa local s'anteposa a l'estricta afinitat ideològica o als interessos generals de partit. També s'han establert acords amb l'únic objectiu d'ostentar el poder i que revelen poca regeneració política. Ara només falta que aquesta diversitat de pactes es tradueixi en una efectiva governabilitat dels municipis.