En l'adolescència, època d'orgull mal entès, el pitjor que et pot passar és que et deixi la noia amb qui surts. Sabem que els "sempre" dels enamorats adolescents són de durada tan efímera com els dels polítics, que la relació està destinada al fracàs -de fet el fracàs seria que durés per sempre-, però és inadmissible que l'acabi l'altre.
- Albert, hem de parlar de lo nostre.
Cagada, pensa un. I efectivament.
- He conegut un altre noi, millor dit el conec des de fa temps i a la teva esquena hi estic sortint. Encara millor dit, no només sortim sinó que ens enllitem i gaudim con animals, mai m'ho he passat tan bé amb tu, perquè després diguin que la mida no és important, he he, ai perdona. És més guapo que tu, la seva família -ja me l'ha presentat- és encantadora, té molts diners, és elegant , no triga dos setmanes a canviar-se de calçotets. L'estimo molt i ell a mi. Per si no fos n'hi hagués prou...
- Vull tallar amb tu! Ho he dit jo, eh?
I un quedava com un senyor. Quan l'adolescència és només un record, aprens que vas ser un idiota. Era al revés! Res no provoca tanta tendresa a les dones com un home abandonat: s'hi acosten, l'abracen, el consolen...
La monarquia no és adolescent, és anacrònica i vellota. Però els que hi creuen tenen esperit infantiloide, d'aquí que sigui tan important per a ells saber qui ha tallat: si va ser Cristina qui va renunciar al Ducat de Palma o l'hi va treure Felip. Mentrestant, ens desvien de l'autèntica qüestió: com és possible que encara existeixin títols nobiliaris, que o bé s'hereten o bé atorga el Rei -un altre- a discreció. Que hi hagi pul·lulant pel segle XXI comtes, ducs i marquesos, alguns pocs encara vivint de rendes, la majoria incloent el títol a targetes de visita. El de menys és que un aristòcrata perdi o renunciï al títol, l'important és què pinta avui l'aristocràcia. Si -com solen excusar-se ells- no serveix de res i són títols simbòlics, el millor és eliminar-los. Per lògica. Si realment tenen alguna utilitat, s'han d'eliminar encara amb més rapidesa. Per higiene.
