Quinze anys enrere, a L'edició sense editors, André Schiffrin denunciava la substitució dels directors editorials dels grans segells, per comptables i economistes sense cap coneixement literari.
L'apocalipsi prevista per Schiffrin, en una dècada i mitja, ha arribat a cotes molt més espectaculars de les que s'imaginava. Alguns serveis editorials han eliminat les figures necessàries dels correctors i els editors d'estil. Es limiten a passar els documents per un programa ortogràfic, i bona nit i tapa't!
L'autoedició digital, esperonada pel miratge d'un bon tracte econòmic per als autors, també ha ajudat a institucionalitzar aquest desori. A suprimir filtres i controls del procés d'edició, que no s'haurien d'haver perdut mai pel camí.
Avui, la ignorància dels processos editorials sembla no tenir límits. Així ens ho demostra una colla d'inconscients que han decidit prescindir dels traductors. Com explicava fa poc Josep Sala i Cullell, la botiga de Kindle en català està plena d'autors ?estrangers que ofereixen versions dels seus llibres, que semblen fabricades a cop de Google translator.
A l'obra Crapman. Part 1, per exemple, hi podeu llegir això: "Hi ha un home, pel que sembla. Més aviat despentinat, un passeig ajupir-se, Barba. Es frega a la galta mentre ell coixejant a la bústia. Just a la primera pàgina sobre el robatori al banc".
L'any 1917, aquest desgavell potser hauria merescut l'aplaudiment d'algun poeta dadaista. Ara, tan sols és un testimoni penós de com es pot arribar a degradar el món de l'edició sense un equip de professionals al darrere.
