Les enquestes van insinuant que Podem baixa lleugerament, Ciutadans (C's) més que caure, se n'enfonsa, el PP s'està recuperant força bé i el PSOE es manté ferm i a poca distància del seu rival tradicional. O sigui de moment res indica la mort del bipartidisme; el paisatge polític continua dibuixant un partit conservador de centre dreta, el PP, i el partit de tota la vida d'esquerres, el PSOE, més a l'esquerra s'hi troba Podem ocupant l'espai d'IU i C's està ballant en el centre del saló per ser la xicota desitjada, segons les conveniències del PP o del PSOE. C's, que s'enfilava, però els resultats electorals no han estat els esperats, ara a causa de les vacil·lacions i contradiccions ha començat a recular per la pressió soferta, sobretot del PP que està recuperant els seus exvotants, malgrat el discurs anacrònic, carregat amb una solemne retòrica passada de moda amb el que s'acomiadaren alguns alcaldes del PP.

El PP vol reconquerir el vot dels que s'abstingueren en les passades eleccions i transmet un missatge subornador dient-los que no tenien cap motiu seriós per no fer-los confiança. El càstig que han rebut ha estat massa dur i molt injust, per aquest motiu insisteix que és l'únic que té elements i recursos per impedir que Espanya s'esllavissi en un front popular d'esquerres, format pel PSOE, Podem i IU, tal com va passar abans de la guerra civil del 1936.

En Rajoy tocarà el crostó als seus votants històrics, els que el van trair en les municipals del mes de maig. Pidolaran, mendicaran, suplicaran el vot creant als exvotants un remordiment de consciència; per culpa de la seva apatia a l'hora d'anar a les urnes s'han alçat arreu ajuntaments republicans, d'extrema esquerra i antisistema. Apel·larà al sentit d'estat amb un to queixós i llastimós i es posarà la medalla de la recuperació econòmica i de que entrin aquest estiu més turistes que mai. Ells, l'ordre, la resta, el caos. Ells, l'oasi de pau i de progrés, les altres forces polítiques el desert sec i rostit pels sols. El pitjor enemic d'un espanyol és l'espanyol mateix quan s'inclina a l'esquerra.

Qui ha fet els millors pactes de cara a les generals és Podem, que continua gradualment absorbint el PSOE; un PSOE que ha demostrat necessitar el partit de Pablo Iglesias, que els detesta, que no els estima gens, atès que per Podem tant el PSOE com el PP és el que ells anomenen desdenyosament la "casta", el passat rònec. Aquesta pretensió d'allunyar-se dels dos partits convencionals la persegueix sense massa èxit C's. Vaig escriure tres dies després del resultat de les eleccions que C's per mantenir l'equidistància estava obligat a pactar amb el PP i el PSOE, per mostrar la imatge de ser un partit reformista de centre.

Innegablement C's ha estat decisiu en alguns llocs, no obstant ho ha fet fatal i probablement ho pagarà car, de fet en intenció de vot ja declina la seva presència, com ja he indicat. Els votants del PP que consideren que l'han penalitzat amb excés no votant-lo o apostant pel nou partit C's, però desaproven que el partit de l'Albert Rivera hagi regalat alguns ajuntament o alguna autonomia al PSOE (Andalusia), l'adversari històric del PP; haurien preferit que C's s'abstingués, igual que ho hauria d'haver fet en altres ajuntaments i en la comunitat Madrid, en què C's ha donat el govern a Cristina Cifuentes del PP; ara els exvotants del PP s'adonen que no calia C's, no els necessiten per res. No entenen el que ha acabat fent C's, perquè si ja era un partit ideològicament confús, ara ja no saben si és de dretes o d'esquerres; per això ja no es requereix per res la seva presència en l'escenari polític, ja hi ha el PP. C's segueix el camí de UPyD de la Rosa Díez.

Felipe González, que sap més per vell que per expresident, va predir que l'estat espanyol s'italianitzaria i això és el que sembla, però no som italians avesats a conviure en situacions polítiques inversemblants, teòricament impossibles. He vist recentment 1992, una sèrie televisiva italiana pretensiosa, que relata la decadència d'Itàlia a finals de la dècada del vuitanta. Ens situa en els anys de la "tangentopoli", quan la corrupció afectava els partits grans i petits amb representació parlamentaria a Roma. Uns pocs policies i jutges honestos (Mani Pulite, mans netes) lluitaren per salvar el país, no obstant, mentre això passava, un grup molt reduït d'ideòlegs, presidit per un publicista amoral, exmilitant de l'extrema esquerra, un socialista, un demòcrata cristià i algun editor es reuneixen per decidir el futur d'Itàlia amb l'objectiu que una nova classe adinerada assalti el poder i escombri la vella i viciada oligarquia i eviti que Itàlia es precipiti en un caos social polític i econòmic.

El grup s'adona que per provocar el canvi es requereix crear un líder carismàtic, emprenedor i modern, que no mantingui cap relació amb l'aristocràcia. Ha de ser un home d'origen humil que ha triomfat perquè s'ha fet a ell mateix. El monstre que dissenyen s'adapta perfectament a la figura d'en Berlusconi; es dediquen a portar-lo al poder emprant la televisió i bombardejant la premsa amb noticies positives, ensems van escombrant els vells partits polítics com el capitalisme tradicional, que serà reemplaçat per una nova classe empresarial. 1992 manté una versemblança amb el que ha passat a l'estat espanyol. L'interès de la sèrie és l'anàlisi del declivi polític italià, que quan el recordem ens pensem en nosaltres mateixos.