Tuits

Tot això és cert, és clar, però també és veritat que la majoria de tuits que circulen i es llegeixen són simples anuncis o bromes o suposats jocs de paraules sense gens de gràcia. Alguns dels comentaris dels tuiters sí que en tenen, sens dubte, però són una minoria i no són els que més sovint "incendien la xarxa" o es tornen "virals", per usar uns altres dos termes molt típics del llenguatge d'internet que deixaran de ser usats d'aquí a dos dies. Però en general el que triomfa a Twitter és l'insult o el comentari vomitiu o la simple gracieta sense maleïda la gràcia, gairebé sempre expressats en un llenguatge vulgar i carregat d'odi i amb múltiples faltes d'ortografia. I les faltes, ull, no es deuen a la necessitat d'escurçar les frases, sinó a la simple ruqueria de molts dels seus autors, que amb prou feines semblen capaços d'ordenar una frase amb un mínim de rigor lògic. I una de les coses que més m'intriguen és saber per què tanta gent que se suposa intel·ligent i conreada es passa mitja vida -o la vida sencera- tuitejant i mirant els tuits dels altres. En aquest món encara hi ha massa coses belles com per perdre el temps amb aquestes coses.

Dic això perquè he llegit els tuits de Guillermo Zapata, el regidor de Cultura més fugaç de la història, em sembla, perquè ni tan sols ha tingut temps de passar un dia al seu despatx de l'Ajuntament de Madrid, i la veritat és que no hi ha resde sorprenent en el que diuen.

Segons he llegit, els acudits de Zapata sobre l'Holocaust i les víctimes d'ETA -ximples i vulgars a més no poder- estan trets de context, i pot ser que sigui així, però en aquesta societat tot es treu de context, i això ho hauria de saber algú que milita en un partit que s'ha especialitzat a fer-ho (i que potser ha obtingut el seu gran èxit electoral gràcies a que ho treu tot de context). A mi aquests tuits de Zapata no m'agraden gens, però crec en la llibertat d'expressió i no em semblen tan grollers ni tan lamentables com molta gent diu que són. Més groller i lamentable em sembla el fet que un regidor de Cultura de l'ajuntament de Madrid es passi el dia tuitejant, però així és la vida cultural en aquests temps histèrics en què les reputacions i els estrellats -i fins i tot les grans obres d'art- es fan i es desfan a YouTube i a Twitter, i es fan virals i exploten i incendien la xarxa, encara que després ningú se'n recordi al cap de dos dies d'haver-les vist.

Em molesta, això sí, el to de superioritat moral amb què aquest regidor del nou govern municipal madrileny -el d'Ahora Madrid de Manuela Carmena- ha reaccionat davant la polèmica, perquè ell mateix s'ha foguejat a Twitter i hauria de saber quin tipus de gossades mediàtiques circulen per aquí. I també em pregunto què hauria passat si aquests comentaris els hagués fet un regidor del PP d'un poble de Toledo, per exemple, perquè en aquest cas és segur que Zapata i els seus col·legues s'haguessin dedicat a perseguir-los durant dies igual que gossos de caça corrent al darrere d'una guineu. Així són les terribles regles del joc. Ara bé, això no és motiu per haver de dimitir de forma fulminant.

Però el nou regidor de Cultura ha dimitit i ara ocuparà un altre càrrec a l'Ajuntament de Madrid. No n'hi havia per tant, de debò, encara que ell mateix i molts que pensen com ell hagin instal·lat aquests comportaments inquisitorials en la nostra opinió pública. Fa molts anys, el 1946, George Orwell va escriure en un assaig -Política enfront de literatura- que la forma més perfecta de totalitarisme era aquella en què la pròpia opinió pública, en nom de l'amor o de la raó -ara seria la correcció política-, exercia el paper de la policia secreta que vigilava als ciutadans. I aquesta és la societat a la qual hem arribat, així que algú que tant ha lluitat -i cridat- en defensa de la justícia i de la solidaritat i la correcció política no hauria d'estranyar-se d'haver estat sacrificat pels mateixos mètodes que tant ha defensat i usat. És llei de vida. O la llei de Twitter, tant se val.