Als nens que vam veure més de cent d'aquelles pel·lícules que anomenaven "de l'Oest" ens ha sorprès bastant saber que la fàbrica d'armes que va fundar Samuel Colt el 1855 ha sol·licitat la suspensió de pagaments. Fins fa uns anys, el negoci anava molt bé gràcies als ?contrac?tes amb l'Exèrcit dels Estats Units, a les guerres imperials, i a l'enorme afició a l'ús d'armament lleuger per part de la ciutadania, una majoria de la qual considera un dret irrenunciable la possessió de pistoles i de rifles com a millor garantia de la seguretat personal. Però, fa cosa d'any i mig, la ratxa de prosperitat es va trencar i els deutes van obligar a prendre dràstiques mesures amb doloroses repercussions en l'ocupació.

En els seus orígens, la fàbrica de Colt va imposar als seus treballadors una rígida disciplina militar suavitzada amb mesures de caràcter paternalista com la concessió d'habitatges i àrees recreatives prop de la factoria i una pausa d'una hora per dinar. Tot això ja és història, però als nens que vam veure més de cent pel·lícules de les anomenades "de l'Oest", el que veritablement ens agita l'ànim és el record del llegendari revòlver Colt 45, una de les armes, al costat del rifle Winchester 73 , que va permetre a la jove república nord-americana obrir-se pas a trets cap als enormes territoris que ocupaven les tribus índies. Unes tribus que van haver de lluitar contra els invasors blancs amb rudimentaris arcs i fletxes, molta astúcia, molt valor i un domi?ni extraordinari, això sí, de la muntura a pèl. Enfrontats a aquestes armes elementals, el Colt 45 i el Winchester 73, que eren armes de repetició, causaven estralls i per si no fossin suficients, amb el temps, s'hi va unir una metralladora de maneta transportada en carros i fins i tot peces d'artilleria lleugera que viatjaven a l'esquena de les mules.

Tots els nens que vèiem aquelles pel·lícules sabíem que en una ?guerra llarga els indis no tenien res a fer però ens era igual. Estàvem molt ben adoctrinats i sabíem perfectament que els blancs eren els bons i els pells roges els dolents, i que tot el que es fes per expulsar-los de les seves terres i ficar-los en unes reserves miserables estava justificat. Per això mateix, des del nostre seient en la foscor del cinema, aplaudíem cada in?di que era abatut a trets, o saludàvem sorollo?sament el Setè de Cavalleria quan arribava per posar fi a un setge, al galop i tocant la corneta. Els nens aquells érem innocents partidaris del genocidi i ens agradava veure pel·lícules on hi hagués gran carnisseria. És clar que, igual que ens agradava l'ús de les armes en la lluita contra els indis, no ens perdíem cap pel·lícula en la qual s'usessin en els enfrontaments a trets entre els blancs bons i els blancs dolents. Els blancs bons eren sempre molt més ràpids i hàbils que els blancs dolents en el maneig del Colt 45 i del Winchester 73. Afortunadament.

PS.- I no ens oblidem dels traficants d'armes, personatges odiosos que assortien als indis d'alcohol i fusells de segona mà. La superioritat moral sempre acompanya la superioritat en armament.