vivim en una època definida per les transformacions. Recordo que, a la dècada dels vuitanta -la generació EGB-, encara érem molts els que estudiàvem francès enlloc d'anglès. Per aquells anys, es parlava d'un primer món i d'un tercer món; també dels països no alineats i, sobretot, de les nacions en vies de desenvolupament, entre elles Espanya. Recordo la "carta de ajuste" en els televisors, l'olor a crema Nivea a les platges, l'arribada dels reproductors de vídeo VHS. Era un món diferent a l'actual, encara que en el fons molt semblant: no hi havia Internet, ni mòbils, ni accés universal a la informació. D'altra banda, els costums eren més sòlids, més antics, però no necessàriament millors. Les esglésies encara s'omplien i els nens llegien a Enid Blyton i els còmics de Mortadel·lo. Les famílies eren més nombroses que les actuals: no només pels germans, sinó sobretot pels oncles segons i per la quantitat de cosins. Com ara, el futbol constituïa una religió que incloïa la ràdio, els cacauets i les pipes. La tensió entre l'URSS i els EUA es mastegava a la premsa -Reagan parlava de l'"Imperi del mal"-, encara que ja aleshores el comunisme soviètic havia iniciat la seva ràpida descomposició. Com nens amb prou feines respiràvem l'ambient polític, cosa que resulta consolador. Creixíem al carrer d'una manera que pocs pares s'atrevirien a permetre ara: les distàncies eren humanes i l'entorn, conegut. Una de les paradoxes de la globalització passa per comprovar com la hiperconnectivitat ens ha aïllat. Gaudim d'una xarxa molt més gran de contactes, però d'un menor nombre d'amics propers. Profeta de la modernitat, Franz Kafka va sostenir que els petons per correspondència no arriben al seu destí, sinó que se'ls beuen els fantasmes. En el món líquid de les xarxes socials passa una cosa semblant: els fantasmes regeixen en les nostres relacions.

Som ara més crèduls que abans o al contrari? Diguem que cada època té el seu arsenal de certeses i la seva bateria d'interrogants. Al llarg de les últimes dècades del segle XX crèiem en el relat reeixit de l'educació: si estudiàvem, la vida ens somriuria. Una carrera universitària obria les portes de l'èxit professional o, almenys, garantia uns estàndards confortables de vida. L'optimisme somreia a un país vell que, de sobte, se sentia jove: una transició exemplar, l'ingrés a Europa, l'Estat del Benestar, els èxits esportius, les noves infraestructures... Un dia, de sobte, vam deixar de considerar-nos una nació en vies de desenvolupament per presentar-nos com un país normal en un entorn normal. A Felipe González el va substituir José María Aznar i el seu eslògan de centre reformista. Va ser llavors, fa vint anys, quan la globalització va començar a agitar-se.

Arribats a aquest punt cal constatar que la intel·ligència amb la qual vam encaixar el pas a la democràcia, ens ha faltat a l'hora d'afrontar la transformació global. Simplificant, la globalització consisteix en l'entrada de la Xina al món i en l'eclipsi, cada cop més urgent, d'Europa. I els espanyols no hem sabut entendre que la nostra posició peninsular és perifèrica a l'Europa forta de l'euro, així com la UE, sense l'amenaça soviètica, només representa un apèndix secundari per a l'agenda americana. Aquesta doble marginalitat, agreujada per una llarga dècada de crèdit fàcil, va col·lapsar amb el crac financer de Lehman Brothers. El 2008 la marea va baixar, deixant al descobert les misèries de cada un.

Quants d'aquests canvis resultaven previsibles fa vint o trenta anys? No ho sé, però crec que no molts. A principis de segle, Alemanya era el malalt d'Europa i ara constitueix una història d'èxit. La universitat ja no garanteix l'accés a la classe mitjana, tot i que potser ho torni a fer. La fe d'alguns en els postulats de l'homeopatia ens ha portat de nou malalties pràcticament eradicades, com la diftèria. Les diferències de classe creixen, sense que es prevegin respostes efectives a la inestabilitat econòmica. La història, però, no és lineal. Ho hem pogut comprovar durant aquestes últimes tres dècades. Per descomptat, es detecten tendències aparentment clares com la propagació del virus populista, el retorn del nacionalisme o el perill d'una societat a dues velocitats. Però, en realitat, ningú sap què ens depararà el futur.