El passat mes de maig va tancar les seves portes la pastisseria La Vienesa. Una de les darreres que quedaven en el que abans es considerava el centre urbà. Ara la major part de les que queden se situen en el que fa uns anys es considerava perifèria o eixample. Amb el pas dels anys hem vist tancar un bon nombre d'establiments d'aquesta especialitat. Entre aquells que jo no havia pas arribat a conèixer, però que n'havia sentit a parlar als de la generació anterior a la meva, i els que havia conegut directament i freqüentat, en podem comptabilitzar una bona colla.
Havia sentit anomenar la pastisseria Colomer ubicada en els Quatre Cantons. Aquell establiment ben conegut pels llaminers, i especialment per la mainada de les darreries del segle XIX, donà peu al text de la cançó que es cantava anant a esperar els Reis, la nit del 5 al 6 de gener. Aquella antiga i tradicional cançó deia textualment "Visca el Tres Reis de l'Orient/ que porten torrons a tota la gent/dels fins dels bons/dels Quatre Cantons". Ara aquell text ha canviat. Als Quatre Cantons ja no hi ha cap pastisseria. Una altra de les que es parlava molt en les primeres dècades del segle XX era a Can Burch del carrer de Sant Francesc, entre la Plaça del Gra i el carrer Nou. Jo encara havia vist la façana modernista d'aquell establiment quan la pastisseria havia estat substituïda per una merceria. Per aquells mateixos anys, a l'Argenteria s'hi trobava la pastisseria Badia. Era fill de la família titular de dit establiment el reconegut poeta Joan Badia i Casañas, el qual va morir en plena joventut, als 23 anys d'edat. A la Cort Reial, davant les Voltes d'en Rosés s'hi obria la pastisseria Lagrifa.
En la planta baixa de la casa, ara inexistent, que s'aixecava ran el Pont de Pedra, fent cantonada amb el de Sant Francesc, ara integrat en el de Santa Clara, hi havia la pastisseria Batlle. Posteriorment es traslladà al carrer Nou, cantonada amb Fontanilles, en la casa pròpia dels Batlle, obra de l'arquitecte Masó. I es transformà en drogueria, que vulgarment es coneixia com a Ca l'adroguer pobre. Jo encara hi havia comprat unes pastilles de goma, de fabricació pròpia, que tenien una gran acceptació.
Ja del meu particular record hi havia la pastisseria Llaona, que estava situada en una de les primeres cases de les Ballesteries, de la banda dreta mirant cap a la pujada de Sant Feliu. De les que puc recordar va ser la primera que va desaparèixer. A les Voltes d'en Rosés, en el mateix lloc que havia ocupat la casa Lagrifa, hi vaig veure la pastisseria Puig. Familiars dels Puig obriren una altre establiment a l'Argenteria, i posteriorment un altre a la Rambla, on els diumenges posaven unes taules a la vorera. Més endavant aquell establiment canvià l'especialització per dedicar-se a la venda de queviures d'alta qualitat. I finalment es traslladaren al carrer del Migdia, adoptant el nom de La Noucentista.
Can Daunis, de la plaça de les Castanyes, es veia molt concorreguda especialment els diumenges i festes de guardar, a la sortida de la Missa de dotze de l'església del Carme. Pels anys quaranta del segle XX, obriren una sucursal en la primera casa de la plaça del Marquès de Camps, venint del carrer Nou. Com que només tenien obrador en el primer establiment, un aprenent anava fent viatges entre un i altre establiment portant una caixa amb la dolça mercaderia. Alguns veïns del carrer Nou, quan el veien, exclamaven "ara passa el tramvia de Can Daunis".
Al carrer Nou, durant una colla d'anys, hi coincidiren dues pastisseries. La Campistol, en el primer tram, prop de l'Hotel Peninsular. I la Piera, en la darrera casa, abans d'arribar a la paret del pati de l'Hospici. La titularitat d'aquesta anteriorment havia estat dels Negre, que més antigament es trobava sota les voltes de la Rambla. En temps dels Piera, encara la gent gran en parlava com a Cal Negre.
Ran les escales del Pont de les Peixateries trobàvem la pastisseria Busquet.
Sota les voltes de la plaça del Vi, davant la Casa de la Ciutat, la pastisseria Pratdesava, que entre la seva clientela s'hi podia comptar alguns dels assistents a les funcions del Teatre, que hi compraven bombons de xocolata per llaminejar a l'hora de l'entreacte. Eren temps en què aquests establiments tenien obert la tarda dels dies festius. Els convenia exhaurir la mercaderia que s'hauria deteriorat per no disposar aleshores dels conservadors que avui permeten mantenir en condicions els pastissos durant alguns dies.
Al carrer d'Abeuradors els Roca obriren l'establiment a la banda dreta, anant cap a la plaça del Vi, i més endavant creuaren el carrer i se situaren al davant mateix, fent cantonada amb el carrer de Mercaders. El canvi els representà la modernització i ampliació de botiga i obrador. Posteriorment instal·laren una sucursal al carrer Migdia, prop del col·legi La Salle.
Al carrer del Carme, poc més enllà del pont de l'Alferes Huarte, durant molt anys s'hi trobava la pastisseria Escapa. Em sembla que durant la seva llarga permanència en aquell lloc canvià de titularitat.
A l'Argenteria la casa Faure tingué successivament dos emplaçaments, el segon una mica més a prop del pont de Sant Agustí.
Pels anys trenta del segle passat s'obrí l'establiment dels Verdaguer, en el carrer que aleshores s'anomenava de Pau Casals, entre la plaça del Gra i el Pont de Pedra, del cantó del riu. Tenien l'obrador en el soterrani i quan es produïa una inundació de l'Onyar, aquell obrador quedava seriosament afectat. Això els feu decidir a buscar un altre emplaçament, situant-se en la darrera casa sota les voltes de la Plaça del Gra.
A mitjan segle passat, s'instal·là la pastisseria Casas al carrer de la Rutlla, prop de l'encreuament del que és ara carrer de la Creu, que aleshores només era un projecte de carrer. La durada en actiu d'aquell establiment no fou gaire llarga. Per aquell mateix temps, al carrer de Barcelona, davant la plaça Marquina hi havia la pastisseria Bou, que tingué un breu temps d'activitat.
Els Castelló, que començaren la seva activitat comercial i artesanal com a fleca, a la plaça del Molí, després d'haver romàs un breu temps en el carrer Perill, es traslladaren al de Santa Clara, on canviaren l'activitat de fleca per la de pastisseria. No fa massa temps que cessaren en la seva activitat, tancant definitivament l'establiment. He conegut quatre generacions dels Castelló, des del besavi Julià, flequer a la plaça del Molí
Tots aquests establiments han anat tancant les seves portes, un rere l'altre, i cada vegada són menys els que queden en actiu, mentre augmenta el nombre de gelateries i també la d'establiments de venda de llaminadures industrials. Hem d'esperar que es mantinguin actius els del ram de la pastisseria artesanal que encara queden. Del contrari quedaria en evidència la pèrdua del bon gust per part dels consumidors.
