pluges torrencials a casa nostra. La pagesia en estat d'alerta. Les comunicacions en perill. En uns minuts eterns, desenes de litres per metre quadrat i els carrers negats d'aigua. I el cel cendrós esdevé una cascada d'aigua esfilagarsada en mil trossos que sembla caure a pes. Entre llambregades i trons, la remor compacta i inquietant de la pluja, que ens avisa de l'espectacle devastador i cruel que és una tempesta tropical, un huracà o la força de la natura en tota la seva potència.
Som tan petits que, per contrast, volem ser el centre de l'univers: el melic del món. Els nostres processos polítics, les decisions, fixacions o frustracions de líders efímers, són de la més absoluta rellevància mundial, quan un gir inesperat de la natura, un canvi atmosfèric sobtat ens pot dur vora el cataclisme. Poques vegades ens adonem que allò realment sòlid de l'ésser humà, el seu triomf més important, no és modificar l'espai on viu. Som destructors per natura i no planifiquem el demà, ni tan sols el dels fills; allò important de l'ésser humà és la seva capacitat per la solidaritat. Per què, en un món tan imperfecte com el nostre, un terratrèmol important al Nepal vagi ?se?guit per una pluja de milions en ajuts als desfavorits gràcies a la resta del món, quan ni tan sols el seu Govern ajuda d'una manera digna els seus ciutadans. Les torrentades, les pluges virulentes de l'estiu ens avisen que la vertadera força no és viure aïllat, indiferent alsaltres, al contrari, gràcies a la mà amiga, el dolor compartit, sempre, sempre, és menys intens i la felicitat en comú es multiplica.
