Amb motiu del primer aniversari de la mort del pintor Enric Marquès, per recordar-lo, he recercat un llibre de John Berger, autor de capçalera de l'amic Enric i nostre, el titulat Èxit i fracàs d'en Picasso. Serà en el capítol «El darrer tribut», inspirat en els darrers anys de decadència picassiana. En aquestes pàgines hem trobat noves pistes per reflexionar sobre l'autenticitat existencial del pintor gironí i del perquè acabà sense poder pintar. Perquè a diferència d'en Picasso que tot el que feia, des de París a la Costa Blava, ho podia vendre o guardar-ho per les seves col·leccions particulars, l'Enric, que també era comunista, llibertari, que abandonà el partit quan els tancs russos entraren a Praga, però seguia amb la lluita social. A l'estudi de Llagostera s'hi han trobat, comptat, unes 2.000 obres, pintures, gouaches, gravats, dibuixos, collages, etc. A més, suposem que alguns cen?tenars els devia haver venut o regalat.

És curiós que en Marquès, a París, a penes hi va mai pintar, ni exposar cap obra. L'Enric Marquès és evident que des de la perduda Llagostera a la provinciana Girona no tenia mercat, clientela, per un pintor revolucionari com ell, que fou sempre fidel als seus exigents ideals estètics, socials, de la seva joventut. I que a diferència de Picasso Mides, cobert d'or, etc. en Marquès fou un comunista que intentà fer un art compromès i un comportament com a activista organitzador col·lectiu dels seus companys artistes gironins, recordem Estampa popular i l'assembla democràtica d'artistes...

I a continuació amb John Berger seguirem la reflexió, que ens il·luminarà una mica més sobre per què en Marquès no pintava. Per què es tancà en el silenci? Era en el fons una protesta enfront dels seus problemes familiars, decepcions polítiques, ingratituds gironines, maneas professionals i econòmiques? Era la seva oculta rebel·lia davant el conformisme, aburgessament de la societat gironina? Ja que l'Enric no recercava l'èxit que va tenir Picasso, corromput per l'or de la societat burgesa.

El revolucionari Enric Marquès no pintava pel triomf, ni pels diners, reconeixement. Igual que el seu germà Van Gogh, recordaven l'autenticitat personal i l'emancipació dels desposseïts. Tots dos varen emmalaltir per no voler transigir, pactar, amb una societat injusta. En la qual el triomf, emancipació, llibertat, igualtat, realització personal, devia ser universal: per a tots els homes, classes, països.

És cert que la immensa majoria d'artistes de l'era burgesa, inclús els més iconoclastes, sols en el segle passat una part dels més inconformistes serien refusats i condemnats fins que van morir. Van Gogh és el cas més significatiu d'una passió-martiri-suïcidi i santificació i valoració econòmica de la seva pintura, el que a penes mai va vendre un sol quadre. És avui escandalosament un dels pintors més cotitzats en el mercat internacional d'art, en unes darreres subhastes els japonesos han pagat l'astronòmica xifra de 6.600 milions de pesssetes. Sols Picasso en vida va esdevenir multimilionari. Rei de l'Art, encara que aquest tracte regi, venint de qui el dóna, serà el d'un rei destronat.

El pintor Enric Marquès estava a punt de ser recuperat, sols faltava que es fes la seva gran mostra antològica perquè els seus quadres es comencessin a cotitzar a preus més alts.

No negarem que fins i tot els artistes més autèntics, algunes vegades per cansament, no tinguin la temptació de l'èxit, diner, etc. Inclús diré que són pocs els que puguin vèncer la temptació al triomf. Ja com diu Berger de Picasso, l'èxit es desitja i se'n té por alhora. Per un costat signfica la promesa de sobreviure i la conformitat en el treball, per l'altre, amenaça amb la corrupció.

La crítica més freqüent en què es parla de la repetició de fulanito a partir de la seva consagració se'l caracteritza per la seva nova condició com a fabricant de quadres. Per l'Enric Marquès, i no és cap falsa modèstia, mai he conegut cap artista tan voluntariós i íntegre i solidari amb els companys com ell. I que refusés d'una forma tan activa i alternativa el vedetisme de la condició d'artista en què tan fàcil és caure i és exigit pel públic, societat, als artistes que volen triomfar en la societat capitalista, ja que tenir èxit és assimilat per la societat, com fracassar significa ser refusat per ella. Picasso, com Miró, Tàpies, etc. i tants altres artistes d'avantguarda han estat assimilats per la societat burgesa. I aquesta societat avui en dia és irreal en la seva essència.

Picasso, com diu Berger, és també un exemple de la fallida del nervi revolucionari per part seva i per part de la URSS i del Partit Comunista francoespanyol en el 1950.

L'Enric Marquès, que fou comunista llibertari fins a la seva mort, com Picasso, intentà ser revolucionari i fou en la seva obra, vida, praxi, en una societat on triomfaven els renovats valors burgesos. I molt més a l'Estat espanyol, Girona, en la fracassada ruptura de la Dicturada franquista, a una reconvertida democràcia lliberal, l'Enric i un important grup d'artistes gironins durant quasi tres anys vam lluitar per la utopia, canvi de model de societat capitalista. Creàrem una mena de Soviet Assemblea Democràtica d'Artistes. Sí, com diu Berger, vam intentar desenvolupar una altra mena de nervi col·lectiu per lluitar per un nou tipus d'èxit social.

L'Enric Marquès, després de la congelació de l'Assemblea, li era molt difícil retornar a la solitud individualista, creadora, del seu taller. On tenia apilonades cap a 2.000 obres. Mentre les ordenava una i altra vegada, ?juntament amb els cavallets, pinzells. Mil idees per crear que només bullien en el seu cervell... La seva necessitat creativa, social, la desfogava en el seu treball de compagnador, redactor cultural d'El Punt i de la Revista de Girona, que quan se n'atipava, deia que tornava a Llagostera a reordenar el seu ordenat taller. I es preparava per tornar a pintar...?

Es pot dir que des d'abans dels 80, a penes va pintar res. Escriure, sí, i d'una forma, estil, que ens recorda John Berger, crític d'art, escriptor anglès, de tradició, marxista. Berger i Marquès són dos intel·lecturals compromesos amb un art, societat, que encara no ha abandonat la perspectiva d'un futur món més creador, igualitari, humà, socialista...