Per circumstàncies de la vida, una mort en la família, he estat en diverses esglésies durant aquests últims dies. En la que hi havia més públic -i això que hi érem els familiars i els coneguts- hi havia potser una cinquantena de persones, així que la majoria de bancs de l'església estaven ?buits. Quan el capellà iniciava una oració, li responien uns pocs murmuris que es perdien per l'absis amb un ressò gèlid que els feia encara molt més fúnebres del que ja eren. De tant en tant entrava un turista a l'església. Es posava a mirar la cúpula i els retaules, i després ens mirava a nosaltres amb una expressió de perplexa curiositat, com si estigués observant la gàbia dels óssos panda en un zoo. En un moment donat, un d'aquells turistes va fer el gest de fer-nos una foto amb el mòbil («Vilatans en un temple», l'hauria titulat en el seu arxiu d'imatges), però al final es va apiadar de nosaltres i va passar de llarg. El ca?pellà, en veure-ho, va aixecar un segon la vista, alterat, i després va seguir com va poder amb la seva lectura de l'epístola de Sant Pau. Quan vaig sortir de l'església, em vaig adonar que en totes les ocasions havia sentit llàstima per aquells bons capellans, el capellà del tanatori, el capellà de la missa de difunts, que havien de resar les seves oracions davant d'un públic que amb prou feines coneixia el ritual i que no participava en la missa ni anava a combregar: un públic més aviat apàtic i indolent, i que de cap manera podia identi?ficar-se amb les paraules solemnes com «fidels» o «feligresos» o «poble de Déu» que el capellà ens havia dirigit durant la cerimònia.

La mateixa sensació de tristesa que m'assalta a les esglésies és la que sento en els llocs de culte que hi ha als espais públics. Perquè ca?da vegada que passo per una capella en un aeroport o en un hospital, tinc l'estrany costum de treure el cap un segon a veure si hi ha algú a dins. Un cop vaig sorprendre un senyor molt gran agenollat a la capella de l'aeroport, però és l'única persona que he trobat resant, i és molt probable que aquell home no anés a resar impulsat per la fe, sinó per la por de volar o per algun record supers?ticiós que l'omplia d'angoixa. I des d'aquí animo el lector a fer la prova i expliqui les persones que ha vist resant en una capella d'un hospital o de qualsevol altre organisme públic. Tres? Cinc? Set? No moltes més.

Dic tot això perquè no té gaire sentit assal?tar unes esglésies en què gairebé no hi ha fidels, i si n'hi ha, mai solen passar d'un mínim grup de beates i senyors grans que troben a l'església l'única forma possible de fer vida social. El 2011, un grup de feministes va assaltar la capella de la Universitat Complu?tense, a Madrid, uns fets que ara seran jutjats, però em pregunto quants alumnes solien anar a resar a aquella capella, o fins i tot si el 95% dels estudiants de la universitat sabia que hi havia una capella en el seu recinte universitari. Si es pensa bé, assaltar aquella capella buida va ser un acte equiparable a assaltar un club a favor de la castedat juvenil a Magaluf. I els que ho van fer -estudiants radicals i feministes molt joves- van demostrar tenir una idea molt pobra de la realitat del país en què els ha tocat viure. És fàcil entendre l'odi a la religió en la gent que ha hagut de supor?tar l'educació religiosa del franquisme. Pe?rò les noies que van assaltar la capella havien nascut als anys 90, així que van créixer en un país aconfessional, van anar a col·legis laics i les úniques monges que van veure de prop van ser les que sortien a les pel·lícules d'Almodóvar.

Com a acció suposadament revolucionària, l'assalt a una capella té el mateix valor que l'assalt a un parvulari o una llar d'avis. I si una part de la nostra esquerra creu que assaltant capelles aconseguirà derrotar als filibusters neoliberals i als financers psicòpates, més ens val entrar a la primera capella que veiem i posar-nos a resar de genolls. La religió més poderosa de la nostra època no és la de les capelles universitàries. La religió més poderosa de la nostra època es troba a la seu de la FIFA a Ginebra, o al congrés de mòbils i tablets que se celebra cada any a Barcelona, o a la seu de Facebook a Silicon Valley. En tots aquests llocs tenen els nostres activistes i els nostres revolucionaris un bon lloc on començar els seus assalts. I potser, si un dia ho fan, alguns de nosaltres començarem a agafar-nos-els seriosament.