Austen Ivereigh, en la seva monumental biografia dedicada a Jorge M. Bergoglio, The great reformer, assenyala la continuïtat que, en molts aspectes, es dóna entre el papa Francesc i el seu predecessor, Benet XVI. Per temperament, no poden ser dos homes més diferents. Allà on un és extravertit, l´altre es mostra reservat. Allà on un ha dedicat la seva vida a predicar al costat del poble, l´altre s´ha lliurat a discernir en els clàssics de la teologia la veu substancial del cristianisme. Allà on un, finalment, creu en l´acció de les masses, l´altre -més europeu, més intel·lectual- confia en el paper creador de les minories. Si les idees serveixen per esmaltar el caràcter, tots dos comparteixen la desconfiança cap a la funció de les ideologies -el marxisme, el nacionalisme, els feixismes, les doctrines de gènere, la correcció política ...-, que saben falses i enganyoses. En tots dos casos, la biografia ha determinat en gran mesura la seva percepció d´aquestes ideologies. Ratzinger va conèixer en primera persona -era llavors un adolescent- la cara del nazisme, aquesta idolatria de l´odi. Bergoglio va salvar a centenars de persones durant la dictadura militar d´Argentina -mentre se sostenia amb prou feines com a provincial de la companyia- i va patir el seu particular via crucis entre els jesuïtes durant la dècada dels 90, quan va ser acusat d´«ultraconservador» pels sectors més radicalitzats de la Teologia de l´Alliberament. Tots dos -Ratzinger i Bergoglio- comparteixen un tronc intel·lectual comú, nodrit per les lectures de Romano Guardini i d´Yves Congar, i per l´afinitat amb l´escola del Ressourcement, que propugna el redescobriment de les arrels del cristianisme. Però més enllà del que és biogràfic, entre tots dos pontificats es percep en el fons una continuïtat gairebé mimètica en certs assumptes. Si Francesc s´ha enfrontat amb duresa els casos d´abusos sexuals a l´Església, Benet XVI va posar en marxa el doble judici «eclesiàstic i civil» per als acusats de pederàstia. Si Francesc ha buscat la proximitat i la complicitat dels no creients, va ser Benet XVI qui va dir que «un agnòstic pot estar molt més a prop de Déu que un catòlic». Si Francesc ha clamat en contra de la mundanitat eclesial, Benet XVI, en un famós discurs pronunciat a Friburg, va exigir una Església pobra que abandonés el que de mundà hi ha en ella. Ivereigh apunta que, en aquesta continuïtat entre els dos papes, Joseph Ratzinger va usar la paraula per recuperar l´essencial de la doctrina, mentre que Bergoglio reparteix aquesta doctrina com pa per al poble. Segurament es tracta d´una aproximació no del tot equivocada.
De fet, amb Laudato Si, Francesc ha prosseguit una altra línia d´actuació marcada pel seu predecessor: el respecte gairebé sagrat per la Terra, la casa comuna de la humanitat. La diferència es percep en les formes, en els gestos. Si en Ratzinger calia romandre atents a les paraules, en Bergoglio serà la gestualitat inesperada el que marca el discurs: un papa que parla d´allò proper en lloc del més enllà; una encíclica en la qual amb prou feines es nomena Jesús -els conceptes més utilitzats són: «Déu», «humà», «món» i «medi ambient»- i que alerta de l´ús abusiu de l´aire condicionat, a més de la desforestació o els transgènics. Com a figura internacional, Francesc ha adquirit una gran autoritat moral, no només entre els catòlics, curiosament sense deixar de predicar la doctrina tradicional de l´Església: «Tampoc és compatible -sosté a Laudato Si- la defensa de la natura amb la justificació de l´avortament. No sembla factible un camí educatiu per acollir els éssers febles que ens envolten, que de vegades són molestos o inoportuns, si no es protegeix un embrió humà, encara que la seva arribada sigui causa de molèsties i dificultats». Davant del relat gairebé unívoc de la premsa, els observadors més atents d´aquest pontífex han precisat que la seva principal característica seria la manera d´afrontar el diàleg amb el món contemporani: en lloc de situar el centre a Europa, es remet a les perifèries; en lloc d´encarar els problemes des de la confrontació dels valors, utilitza un guant de seda que prioritza el llenguatge comú. I aquí curiosament es troba una vegada més, al fons, el seu predecessor: el mateix que parlava de la necessitat d´una «ortodòxia en positiu» i del qual, ara, Francesc és el principal portaveu.
