Més que un debat entre esquerra o dreta, el que ara divideix els espanyols és què fer amb els diners que no tenen. Uns proposen que el Govern gasti tot el que pugui, que Déu ja proveirà; i els altres -dretans irredempts- es declaren partidaris de la vella política de la guardiola. Gastar o escatimar: aquesta és la qüestió.
Els alemanys, que són gent malejada per la feina, fa anys que fan estalvis en la creença una mica atrabiliària que no es pot viure de prestat. En això estan d´acord allí els conservadors i els socialdemòcrates, que governen per segona vegada en coalició sota la presidència d´Angela Merkel.
Els partidaris de la despesa podrien al·legar a favor de les seves tesis el fet que els espanyols són, tècnicament, més rics que els alemanys. No es tracta d´una broma, sinó d´una estadística: que en el fons ve a ser el mateix. Un informe del Bundesbank va certificar, en efecte, fa un parell d´anys que el patrimoni mitjà d´un espanyol pujava llavors a 285.000 euros: quantitat molt superior als modestos 195.000 que acumula un alemany entre propietats i diners en efectiu.
La xifra té truc, naturalment. Devots com són del totxo, un 83% dels espanyols gaudeixen de l´habitatge en propietat, encara que sigui a mitges amb el banc. Els alemanys que viuen en casa pròpia amb prou feines superen, en canvi, el 44% del total de la població. Per aquest motiu el patrimoni dels primers excedeix -o més aviat, excedia- el dels segons per la mera comptabilitat del valor de les cases.
Infeliçment, aquests artificis comptables són els mateixos que van portar a la fallida tantes caixes d´estalvi a Espanya. Les entitats financeres apuntaven en els seus balanços el valor teòric dels pisos com si fossin diners en cash, sense comptar amb la possibilitat d´un ensorrament del mercat immobiliari. Quan el castell de cartes de la construcció es va enfonsar, no va quedar altre remei que demanar ajuda a la Unió Europea, amb un cost de diverses desenes de milers de milions d´euros a càrrec del contribuent.
Una cosa semblant estaria succeint ara amb els particulars, el patrimoni dels quals no para de minvar en la mateixa mesura que ho fa el valor dels pisos en els quals havien invertit els seus estalvis.
Per acabar-ho d´adobar, l´explosió de la bombolla immobiliària en què es fundava la nostra il·lusòria prosperitat ha deixat sense feina i gairebé sense ingressos als més de quatre milions d´espanyols que encara segueixen a l´atur. Tècnicament, això sí, som més rics que els alemanys segons el Bundesbank; però ja se sap que l´estadística fa córrer les llebres pel mar i les sardines per la muntanya.
Tot això ha dividit en dos grans bàndols els polítics espanyols. D´una banda hi ha els conservadors que advoquen per l´estalvi en sous i prestacions socials. De l´altra, els partits -ja siguin emergents, ja socialdemòcrates- que xifren en una major despesa la sortida «social» a la crisi.
Les últimes votacions suggereixen que la proposta dels gastadors li resulta molt més simpàtica que la de l´estalvi i les tisorades a una considerable part de la ciutadania. És natural, en la mesura que a ningú li agrada que li toquin un òrgan tan sensible com la butxaca.
Falta per saber, si de cas, d´on sortiran els diners; però aquesta és qüestió accessòria. Ja que ni l´FMI ni el BCE és d´esperar que Déu proveeixi.
