Era d'esperar. Poc temps després de les eleccions municipals resulta que als jugadors nets que van sortir guanyadors en la seva majoria i electes del poble els ha sorgit, furibund, el gran perdedor de la carta amagada sota l'aixella. El contraatac dels manaires del nostre país ha estat immediat i d'una baixesa moral eixida del pou profund sadoll de ressentiment i de venjança. Han llençat a l'aire mediàtic,

obrint la caixa forta dels seus trons i llamps, tot el tresor tan ben guardat de totes les injúries i calumnies i menyspreus contra l'adversari guanyador, sense cap mena de pudor ni la mínima decència, ni fingint el gest obligat quan no queda altre remei que posar bon semblant al relleu.

Amb Franco, aquest poble republicà va sofrir una ocupació. I el 78 una altra de més tova, però ocupació al cap i a la fi, tot i que sense cascs ni fusells ni tancs, però amb el segrest d'incalculables conseqüències de l'esperit i de l'exercici de la paraula que amenaçava la possessió monopolitzadora del seu poder, amb un llenguatge subversiu d'una ruptura radical contra les Institucions heretades per una monarquia que no renuncià al testament del general colpista, ergo de mantenir l'aristocràcia i el capital salvatge en el poder absolutista sobre els súbdits desheretats.

I ben cert és que «el puedo prometer y prometo» de la Transició va obrir una petita escletxa d'esperança als famèlics de llibertat; i de l'exigència, també, del cafè per a tots. Pe?rò és que el món de la Banca, dels paradisos fiscals i de l'ambició desmesurada de més diners ja estava perpètuament instal·?lat en la seva irrebatible butaca de coman?da?ment. Un Tejero embogit sortí, ignorant, en defensa seva.

I així, tot va continuar pitjor en aquest abisme històric de l'impossible combat dels pobres contra els rics. Fa poc més d'un mes, com un miracle, acaba de sorgir una anhelada revolució d'un poble que ha gosat clamar «prou» sota l'aixopluc abraçador d'aquesta nova ètica liderada pels anomenats «emergents». De moment, és de justícia agrair-los que existeixin, per fi! I urgent declarar-los el nostre suport. (El meu, per descomptat).