Les darreres enquestes profetitzen un veritable terratrèmol a les eleccions catalanes de setembre. El pilot del trencament i atomització del mapa polític del país és el president Mas. S'aplica amb èmfasi a la tasca. Després de trencar PSC, ICV i CiU, ara s'aplica a fer bocins l'anomenada societat civil: Òmnium, Assemblea i món municipal. Objectiu: la supervivència. Encara que sigui a costa de demostrar que la proclamada societat civil no és res més que una corretja de transmissió, que usa i llença quan li cal, i que, ara, li hauria de servir per embolcallar la decrepitud i la misèria de l'ambició amb cel·lofanes patriòtiques i de blancor apolítica.

El que no pot controlar ni impedir amb els diners de tots és la fatiga, desencís i ganes de canvi que provocarien l'arrenglerament d'una gran part dels ciutadans - com a Barcelona - entorn d'una proposta de canvi, renovadora i fresca, que posi els drets i els interessos de les persones davant de qualsevol proposta metafísica o messiànica. Si al final qualla, està clar: són temps de desconcert i cal una cara i ulls creïbles a la proposta de canvi. Líders cívics immaculats i traspuant coherència que accedeixin al món polític. I no n'hi ha tants. Uns, per antics, més cremats que la pipa d'un indi; altres, tan friquis que no auguren cap èxit. De Carmena, Colau o Gabilondo, no n'hi ha tants.

El PSC, en tot aquest safareig, pot fer tres coses: avançar impassible cap a la minimització reproduint models gastats i endogàmics, obrir-se al canvi polític i cultural que necessita Catalunya incorporant al front de les candidatures - si pot- gent que sintonitzi amb els nous temps, o fer de les catalanes unes primàries de les generals i, a Pedro Sánchez i les seves propostes, la solució per l'encaix de Catalunya a Espanya i la recuperació d'una societat sana, ara dividida i maltractada pels governs de CiU i PP.